JOSEP ANTONI NIEVES
Per mamà mai he estat un mocós. No obstant això, en aquell moment era un mocós de dotze anys que furgava en una ferida sagnant, tendra per recent, dolorosa per intensa. La mare va guardar silenci. Vaig esperar. Una pinça vermella de plàstic li recollia els cabells. Els pantalons que portava eren elàstics, i el jersei, que no li tapava tot el cul, era d’un gris estriat que només de mirar-lo em feia entrar calor. El davantal era de drap, una mica terrós, i del cap d’alls estampat es desprenien algunes dents que es disseminaven per la tela.
A la ràdio sonava You can not never see the light, de Creedence Clearwater Revival, un dels grups que més li agradaven a la mare. I a mi. Suposo que va ser un acte de transferència generacional. Fogerthy. Quina enveja de veu! En aquest moment, en aquest just moment, el sol de saxo es va apoderar de la nostra existència. Esquinçant-la.
En uns segons de silenci es pot divagar molt. Fa poc temps que em reuneixo, gairebé de forma clandestina, amb dos amics més grans que jo per parlar de sentiments. Hem començat a prendre consciència de quin és el paper de l’home en el nostre segle, partint de l’anàlisi dels avatars històrics. Ens uneix una diferència respecte el grup: la fugida de l’agressivitat. Fortuïtament, ens hem descobert amb una sensibilitat semblant respecte a l’admiració que ens desperta el paper de la dona en el món, i en la nostra relació amb elles. No acabem d’entendre l’animalitat en les relacions humanes. El fracàs del còrtex, del pensament racional, de la intel·ligència. En el nostre context etològic, el grup no et reconeix com un igual si no mostres agressivitat, i ràbia, i salives per les comissures com un bon mascle. Ah, el grup! El grup també són les noies. ¿S’activen davant el mascle que es baralla per elles? Potser algunes sí.
Vaig tornar de la divagació.
-On és? -rascava amb insistència el paper de vidre de la meva taula. Quan estic nerviós, o indignat, rasco amb insistència el paper de vidre de la meva taula.
Em va dir: -Tens la samarreta tacada, hauries canviar-te -sorprenent perquè pràcticament no m’havia mirat i va veure, o pressentir, les taques de fang del canal de quan vaig baixar per recollir la pilota amb què havíem estat jugant a bàsquet-. Ha anat a la seu del partit i després a l’Ajuntament. Avui és dia de Ple. Hauries de canviar-te, no vull que vagis així a gimnàs.
Jo li vaig dir:
-Sí mare, ara ho faig. Però també li vaig dir que algun dia se’m creuarien els cables i faria una bogeria.
-No diguis això, fill, si us plau, canviarà. Sé que canviarà.
Va dir que estava segura, que només era un mal moment perquè els sondejos polítics no eren favorables, i que això l’afectava molt. Que la política era la seva vida, que estava nerviós. Això era tot. Però que era noble i atent. I que, sobretot, no oblidés que era el meu pare.
Però això no era tot. Jo sabia que això no era tot. Per això li vaig dir:
-Un pare no pega a la dona dels seus fills. Obre els ulls d’una vegada, mare, collons!
M’envaïa la ràbia, comptava fins a deu, com sempre m’havien dit, per no colpejar res, per no trencar res
No va contestar. Va seguir fregant, aclarint, escorrent. Tenia escuma a la galta. Tenia un ull de vellut. I jo havia de canviar-me de samarreta. M’envaïa la ràbia, comptava fins a deu, com sempre m’havien dit, per no colpejar res, per no trencar res. La meva veu interior no parava. Gairebé mai calla. Però la meva veu exterior no va dir res.
Vaig buscar el silenci com un nadó s’adhereix al mugró de la mare. M’agrada el silenci exterior. El meu interior mai està en silenci. El silenci deixa privilegis en l’aire. No obstant això, alguns d’aquests privilegis es converteixen en misèries de les quals no sempre sabem o podem desprendre’ns. Li vaig donar un altre petó a la galta. Em vaig estremir. Vaig pujar a la meva habitació. Vaig ficar les meves coses de qualsevol manera a la motxilla perquè estava rabiós, i vaig conduir la ràbia en el desordre. Detesto les coses mal doblades. Però estava furiós.
Vaig marxar al gimnàs, amb la meva ràbia a sobre, entre el meu cinturó negre i el Dobok blanc. M’havia posat la samarreta blanca estampada amb el text The birds fly low. Aquella tarda, el Dobok no va tenir més remei que absorbir la suor de la meva ràbia amb la quietud amb què la selva absorbeix els seus silencis, i amb la paciència amb què m’instrueix el meu mestre.
Ningú va voler entrenar amb mi. El Samuni em mirava, però no deia res. És un home savi, un mestre que sap mirar, entendre, respectar. Perquè respectar la ràbia és de savis. Ajudar a canalitzar-la, a reconduir-la, perquè serveixi d’alguna cosa. Durant el temps que vaig estar al gimnàs, vaig colpejar tant el sac, tant, que tothom va entendre que aquell dia la meva guerra no necessitava miralls.
La sensibilitat és un atribut que no erradica la ràbia, però l’orienta. Vaig tornar a casa desitjant que ELL no hi fos. No, no hagués sabut com dir-li que la mare no es mereixia les seves misèries, la seva incompetència, les seves frustracions, les seves ànsies de poder. La mare era tendra i bondadosa. I maca. No hauria sabut com dir-li que si era incapaç d’estimar-la que s’anés a fer punyetes, que la deixés en pau. Fora, fora, fora!
