Capítol 2. Reguerol d’estrelles
J.A. NIEVES
Aquell dijous, a l’entrar a casa, vaig respirar l’aroma del dolor. La mare era a la cuina, davant de la finestra, amb la cortina baixada. Em feia l’esquena i no es va girar. Em va resultar estrany perquè la mare, des que vaig començar a sortir amb els skaters, sempre es movia com una brúixola: girava la seva bella anatomia buscant-me; escrutant-me. Allà on jo em trobés eren els seus vidriosos ulls color mel. En qualsevol posició em buscava amb la mirada per si descobria a la meva alguna brillantor sospitosa, alguna cosa que fes saltar les alarmes. Tot perquè un dia, mentre sopàvem, els vaig dir que tenia intenció de fumar.
– Fumar? Fumar què? -va dir la mare quedant-se amb la cullera a un pam de la boca. L’home del costat no va dir res.
– Com que què? -vaig respondre fent el gest de fumar, portant-me els dits índex i cor junts a la boca-. Doncs fumar. Com vosaltres.
Silenci. Disgust. Tensió. Adolescència. És clar, adolescència. La vida que es va obrint camí a batzegades, equivocada o no. Com la carn lubricada i assedegada, disposada per al plaer.
El disgust de la mare va ser terrible. L’hòstia que l’home del costat em va propinar sense intervenir explicació, també. Vaig bolcar el plat de la sopa, la cullera va caure a terra, deixant en la caiguda una reguera d’estrelletes de sèmola. Per què explicar res més? No vaig gosar dir que ja portava temps fumant. M’enteneu, oi? Que havia de posar l’altra galta? Mai he acabat d’interioritzar aquest exercici de penitència. És com si pintéssim una paret llançant un pot de pintura sobre ella. Hi ha un primer impacte que aglutina la major quantitat de producte; després la gravetat fa la resta.
Bé, ho vaig dir, i això m’exculpa de la traïció. Des de llavors em miraven amb recel. La mare flagel·lant-se pels errors comesos en l’educació del seu fill. L’home del costat conreant ceps de violent rancor: tenia un argument més per exercir la seva urinària pàtria potestat. Aquella nit no vaig poder dormir. La febre es va abraçar al meu cos com una amant enganxosa, i em va fer tremolar amb una còpula bullent.
És feridor tenir consciència del que significa poder decidir sobre els teus actes, fer les teves pròpies eleccions, sospesar els camins per on caminar, i veure coartat aquest dret de consciència perquè altres decideixen per tu. Ni tan sols tenir la llibertat d’equivocar-te. Aquella nit no vaig dormir. Com poder explicar el dolor que sentia davant la incongruència de la meva vida? Sento i penso com un adult, com un ésser lliure; però no em deixen ser-ho. L’ham de la norma roman clavat en la meva llengua, i la fa sagnar. I la rebenta.
Així doncs, aquella tarda d’octubre de 2008, una tarda en la qual els ocells van volar més baixos del que és habitual i l’aire omplia els pulmons de la sal que el mar ja no volia, em vaig acostar a la mare. Feia poc que s’havia tallat els cabells, i s’havia fet metxes: mitja melena de caoba sobre ros. Portava uns pantalons texans verds, i un jersei de coll alt gris. Portava també unes sabatilles horribles de Can- Can, amb una borla peluda, i un davantal amb un cap d’alls estampada. Dels lòbuls, li penjaven unes petites boles de nacre. A la mare li agradaven molt les arracades esfèriques. Ja havia perdut el bronzejat de l’estiu, i en el seu coll ressaltaven dues meravelloses pigues, que semblaven les petjades de la mossegada d’un vampir.
La mare va intentar fer-se esquiva. Tot i el seu intent vaig poder veure-li l’ull dret. El tenia morat com la pell d’una albergínia. Li vaig fer un petó, a la galta, prop de l’ull de vellut. Ella va encongir una mica el coll i una de les pigues es va amagar, per un moment, en un plec de la pell.
Em vaig quedar mirant com de bonica era, i un calfred es va descarregar en el meu cos.
Li vaig dir:
-Què t’ha passat? -em vaig sentir ridícul, perquè ja sabia què li havia passat.
Em va dir:
-No és res, fill. M’he donat un cop posant la roba a la rentadora -no em mirava. Seguia fregant els plats amb el cap cot, enfront de la finestra-. Ja saps que alguna vegada m’he queixat de com de mal posada està la rentadora, al costat del safareig.
Jo li vaig dir:
-I t’has colpejat contra una albergínia?
Vaig intentar que la meva ironia transmetés tendresa. Ella va deixar de fregar. Sempre fregant. Culta i fregant. Culta i mans arrugades, ànima arrugada. Amb el dors de la mà dreta, plena de sabó, es va eixugar una llàgrima. El color morat de l’ull era molt intens. S’evidenciava a través de l’escuma que se li havia quedat adherida, com un guardaespatlles escanyolit que posa molt interès i poca eficiència. Li vaig dir que tenia escuma. Va fer un gest inútil amb el coll, com si pretengués treure l’escuma amb les sabatilles, i va esbossar un somriure.
El que vaig veure a través de l’escuma era amor trencat.
Ella em va dir:
-Sé el que penses, fill, però en el fons em vol –va abaixar els ulls-. A la seva manera, però sé que em vol.
I jo li vaig dir:
-Mamà, si us plau! -em vaig recolzar contra la paret, sota el calendari que mostrava un perfecte tors nu (“el bomber d’octubre”), i em vaig abraçar al meu skate-.Per què aguantes?
