JORDI SALVAT
Eren les nou del matí i en Matías Redondo i el Xavi Ramon, acompanyats dels xerpes Dendi i Kanjam, veien davant seu el cim del Chulu West, el gran objectiu del viatge d’un mes al Nepal. Semblava molt a prop, però encara era lluny. La muntanya és així. Els dos membres del Club Excursionisme Torredembarra es notaven en bona forma, però també eren conscients que els quedava encara una pujada molt forta amb molta roca i molta neu. Després haurien de baixar per enfilar la pujada final al pic de 6.419 metres d’altitud. Més roca i neu.
Van asseure’s en un petit espai que deixava el rocam a 6.200 metres i després d’analitzar la situació van prendre una decisió: tornar enrere. “Va ser una decisió dura després de tant esforç per arribar allí, però com més temps passa més ens n’adonem que va ser la correcta”, afirma en Matias. No es tractava només d’arribar al cim sinó també de tornar al campament. “Arriscar-nos no valia la pena”.
Tampoc no els havia agradat massa haver trobat molt pocs alpinistes a la zona i que els toqués a ells “obrir via”. Per acabar-ho de rematar no s’havien entès amb els xerpes en l’hora de sortida i havien iniciat la marxa a les quatre del matí amb unes certa pressa, que no era bona consellera. “L’ascensió era tècnicament molt complicada, amb tanta roca i neu. Estàvem patint molt”, recorda Matias. Consultant els xerpes, els deien que quedava molt. La temperatura podia fregar els deu graus sota zero. Afortunadament no bufava vent.
Van tornar doncs fins al campament d’altura i, a la tenda, van trobar la Montse Bartolomé, la tercera membre de l’expedició torrenca que continuava amb els seus problemes d’adaptació i l’havia obligat a no participar en l’atac al cim. Van decidir seguir per retornar més enllà del camp base fins al primer poble. Una tirada llarga, que va ser dura. Quedava encara més d’una setmana per agafar el vol de retorn a Katmandú i tots tres van tenir temps per fer turisme i visitar pobles i ciutats, de veure temples budistes espectaculars.
Un llarg camí
Per arribar fins als peus del Chulu West, a la serralada dels Chulus i proper al Circuit dels Annapurnes, el Matias, el Xavi i la Montse van haver de recórrer molts quilòmetres des de Katmandú, la capital del Nepal. Primer en incòmodes i inacabables trajectes en autocar o vehicles 4×4 per carreteres que a casa nostra serien pistes forestals en mal estat. Deixaven enrere la pol·lució de la capital nepalesa i els pobles cada cop eren més petits, fins a trobar-ne que eren poc més que quatre cases molt humils. I allí hi trobaven lodges, els refugis on podien recuperar forces menjant i dormint. També ajudaven amb unes rúpies a recuperar els camins que el Monsó havia deixat molt malmesos.
Després, va arribar l’hora de començar a caminar, guanyant alçada, pujant i baixant centenars de metres de desnivell cada dia amb l’objectiu d’aconseguir una bona aclimatació. Havien d’evitar el mal d’atura, un dels grans enemics a les muntanyes més altes del mon. Qui ho va passar pitjor era la Montse, a causa de les migranyes. En canvi, en Matías, que fa dos anys en el darrer viatge al Nepal havia patit mal d’altura, es va trobar molt bé tota l’estada, igual que en Xavi, que visitava el país per segon cop després de debutar fa dos anys coronant el Lobuche East (6.119 metres).
Entremig de les muntanyes del Nepal el menjar i la higiene són molt diferents d’Occident. Els nepalesos mengen cada dia per dinar i sopar el plat típic, el Daal Bhaat, arròs bullit amb verdures amargants i sopa de llenties. Molts dies ells només podien menjar això, mentre altres cops trobaven un menú més variat en alguns lodges, com arròs amb truita o tonyina, macarrons o fins i tot pizzes, diferents que les d’aquí. La hidratació és important i podien arribar a beure 4 litres en un dia, bàsicament aigua i te. Podien caminar des de les set del matí fins a les tres o les quatre de la tarda, excepte dies que havien de pujar coll, que matinaven més. Sopaven a les sis o dos quarts de set i a les vuit ja estan al sac per dormir. Jugar a cartes era el passatemps preferit. “Has de mirar dia a dia, no pensar en més endavant. I no patir molt pels horaris”, comenta.
Després de gairebé un mes a terres nepaleses, en el que ha restat el seu sisè viatge al país asiàtic, en Matías reconeix que ha desconnectat molt i ha deixat l’estrès a les muntanyes més altes del mon. Se’l veia relaxat dos dies després del retorn a la Torre. “Al Nepal sempre aprens coses, en un lloc on es viu molt diferent que aquí. Ho relativitzes tot”, comenta.
Pensant en la propera
D’aquest nou viatge al Nepal en Matías es queda amb els paisatges espectaculars i, en canvi, un mal regust de boca per la carretera que estan fent a la zona dels Annapurnes, el territori que van visitar. Amb una lleugera rialla, reconeix que ja està pensant en una nova expedició al Nepal en un parell d’anys. I comenta que li agradaria que hi anessin més membres del Club Excursionisme Torredembarra. Hi ha diverses persones que li han dit que els agradaria anar-hi. Econòmicament té un cost, que sumant la ruta que els munta l’empresa, vols, propines a xerpes i despeses diverses pot arribat als 3.500 euros. I adverteix, sobretot, que al Nepal s’hi ha d’anar convençut que serà una prova física i mental molt dura.
