JORDI SALVAT
Matías Redondo és la cinquena vegada que fa trekking pel Nepal. Mailo Nash, Carlos Gasió i Xavier Ramon –tres excursionistes torrencs més- era el primer cop que hi anaven. Però tots quatre coincideixen: “Tornarem”. I és que el Nepal és un país, un paisatge, una gent que “enganxa”. Hi han estat tres setmanes pujant i baixant colls i muntanyes, un mes fora de casa, en una aventura molt especial. Ja pensen en tornar a fer guardiola per repetir l’experiència i recórrer noves rutes per les muntanyes més altes del món. I és que una expedició com aquesta costa 3.500 euros per persona.
Durant la ruta pel Nepal és molt important l’aclimatació per evitar que apareixi el temut mal d’altura
L’expedició l’han muntat des del Club Excursionisme Torredembarra i ha comptat amb la col·laboració del Gimnàs Apolo i Blanca Cogul, de la Farmàcia Cogul. La van iniciar el 2 de novembre a l’aeroport del Prat, des d’on van volar a Katmandú via Doha. Des de la capital nepalesa van haver d’agafar una avioneta fins a Lukla (a 2.840 metres), un poble abocat a l’excursionisme i l’alpinisme, d’on surten les diverses rutes de trekking i al camp base de l’Everest. Allí arriba tot el material que s’usa i es consumeix en les expedicions.
La ruta els va portar cap a una població més petita, Namche Bazar (3440 m) i d’allí parteixen les dues rutes que volien fer: la vall del Gokyo i la vall de l’Everest. “La primera està molt menys massificada que la segona”, apunta Nash. Redondo destaca que en els deu anys s’han creat moltes més infraestructures en aquestes poblacions i als lodges (refugis) cada dia es menjava el mateix i ara hi ha carta, amb pizzes i tot. Continuen havent pocs lavabos i la neteja deixa molt que desitjar. També assenyala que el canvi climàtic es deixa notar i les temperatures són cada cop més elevades.
Durant la ruta és molt important l’aclimatació per evitar que apareixi el temut mal d’altura. Malgrat seguir les recomanacions dels experts, amb trajectes no molt llargs cada dia i combinar pujades i baixades d’altura sobre el nivell del mar, en Matías va ser víctima per primer cop del mal d’altura i l’expedició es va dividir en dos. En Mailo i en Xavier van continuar per la Vall de Gokyo i van passar a la Vall de l’Everest pel Cho la Pas, un coll a 5.330 metres, mentre en Matías i en Carlos -que tampoc no s’acabava de trobar del tot bé- van baixar alçada i es van trobar altre cop amb els seus companys als peus del Lobuche (6119 m), el cim més alt que van pujar. Només el van coronar en Mailo i en Xavier. Matías avisa que és molt important a la muntanya reconèixer que no s’està en condicions de continuar o pujar un cim: “T’hi potanar la vida.”
Han recorregut les valls del Gokyo i de l’Everest i han asecendit el Lobuche, un cim de més de 6.100 metres
També van estar a Gorak Shep, poble d’un surt la ruta cap al camp base de l’Everest, que està a unes tres hores. Abans del Lobuche, van ascendir el Kala Patthar (5550 m), per aclimatar-se per ascendir el cim més alt que van pujar. La tornada la van fer per una altra ruta, però van tenir la decepció de no poder fer nit al monestir de Tengboche, perquè els monjos descansaven després d’unes jornades festives.
Els horaris que feien era aixecar-se a les sis del matí i iniciar la ruta a partir de les dos quarts de vuit o les vuit del matí, amb la primera llum del dia. Podien recórrer entre 8 i 12 quilòmetres, i acabar al migdia o com a molt tard a les cinc de la tarda, dinar al refugi a les sis o dos quarts de set i a les vuit del vespre ja dormien. El passatemps preferit era jugar al parxís, mentre bebien tè. Havien de beure uns quatre litres de líquid diaris.“Vam riure molt i ens ho vam pasar bé. Tantes hores junts, o ens portàvem bé o podia acabar molt malament”, explica en Mailo. La temperatura oscil·lava força, des d’uns quants graus sota zero als 12 o 13 positius enmig del dia. Com més alçada agafaven més baixava la temperatura.
Matías ha participat ja en cinc expedicions al Nepal i assenyala que han establert una relació molt estreta amb els portejadors i han finançat els estudis als seus fills. Els portejadors són imprescindibles per una expedició per les muntanyes del Nepal i cada un carrega entre 20 i 25 quilos a l’esquena. A més, portaven un guia de muntanya. “Hem creat una xarxa allí i és molt gratificant”, diu. Del viatge al Nepal sobretot en destaquen l’experiència vital d’estar tants dies en un país tan diferent del nostre. “Aquí vivim en una altra realitat. Allà amb molt poc viuen i són més amables. Hem de valorar més el que tenim”, explica Matías.
