EVA REMOLINA / AMIC – 17/11/2024
Els habitatges col·laboratius, coneguts com a cohousing, són un model d’habitatge alternatiu en què un grup de persones comparteix espais i recursos per crear una comunitat més cohesionada i sostenible. A diferència dels models tradicionals d’habitatge, en què cadascú viu en una llar independent, els habitatges col·laboratives fomenten la convivència, la participació comunitària i la cura mútua entre els seus residents. Aquest model ha anat guanyant popularitat a molts països del món, especialment a Europa, com a resposta als reptes de sostenibilitat, aïllament social i accés a l’habitatge assequible.
Els habitatges col·laboratives es basen en un seguit de valors i principis que les diferencien de les opcions d’habitatge més convencionals:
1. Espais comuns i espais privats: Els residents disposen dels seus espais privats (habitacions o apartaments) però també tenen accés a una varietat d’espais comuns, com cuines, sales d’estar, zones de joc per als infants, jardins o zones de treball compartides. Això permet optimitzar els recursos i millorar la qualitat de vida dels residents.
2. Decisions comunitàries: La presa de decisions en aquestes comunitats es fa de manera democràtica i horitzontal. Sovint, s’estableixen assemblees o reunions regulars on tots els membres poden participar i decidir sobre aspectes relacionats amb la gestió de la comunitat, les normes de convivència o l’ús dels espais comuns.
3. Sostenibilitat: Un altre pilar important és l’ús eficient dels recursos. Els habitatges col·laboratives solen implementar mesures per reduir el consum energètic, aprofitar millor l’aigua i fomentar la reutilització i el reciclatge de materials. Això pot incloure des de l’ús d’energies renovables fins a horts urbans o sistemes de compostatge per reduir els residus.
4. Acompanyament mutu i suport: Els habitatges col·laboratives promouen una relació més propera i solidària entre els seus membres. Aquest acompanyament mutu crea una xarxa de suport que ajuda a combatre l’aïllament social, un problema cada cop més present a les grans ciutats. Així, es fomenta una major qualitat de vida i benestar emocional.
5. Models de propietat diversos: Els habitatges col·laboratives poden tenir diferents fórmules de propietat i gestió. Algunes funcionen com a cooperatives, on cada membre n’és copropietari, mentre que d’altres poden ser projectes de lloguer col·laboratiu. El model de propietat acostuma a dependre de les preferències i les possibilitats econòmiques dels integrants.
Aquest tipus d’habitatge ofereix una sèrie de beneficis socials, econòmics i ambientals. En primer lloc, fomenta la interacció social i redueix l’aïllament, ja que els residents comparteixen espais i activitats. Això també es tradueix en un augment de la qualitat de vida, gràcies al suport mutu i la cooperació diària.
Pel que fa a la sostenibilitat, els habitatges col·laboratives contribueixen a reduir la petjada ecològica a través de l’ús compartit de recursos i la implementació de mesures mediambientals, com l’autoconsum energètic o l’ús de materials ecològics. Econòmicament, aquest model permet reduir despeses, ja que es comparteixen els costos de certs serveis o infraestructures, com la calefacció, el manteniment o l’equipament.
A Catalunya, hi ha cada vegada més projectes d’habitatges col·laboratius que serveixen com a exemple de l’èxit d’aquest model. Cooperatives com La Borda, situada al barri de Sants de Barcelona, han demostrat que és possible crear habitatges assequibles i sostenibles mitjançant la cooperació entre els futurs residents i amb el suport d’entitats socials. Altres iniciatives en zones rurals també han permès revitalitzar el territori, atraient-hi gent jove i ajudant a evitar el despoblament de certs indrets.
Tot i els seus avantatges, els habitatges col·laboratives no estan exemptes de reptes. A escala legislativa, el model encara no compta amb una regulació específica que faciliti la seva implantació. A més, la construcció o reforma d’edificis per adaptar-los a les necessitats d’aquestes comunitats pot suposar una inversió inicial elevada. També pot resultar difícil mantenir la cohesió i el consens a llarg termini, ja que requereix compromís, flexibilitat i paciència per part de tots els membres.
Foto: GETTY IMAGES
