CARLES MARQUÈS
El 25 de gener tenia lloc un homenatge a Esteve Cañellas Margalló, torrenc que va morir el 15 de gener de 1942 al camp d’extermini nazi de Gusen, Àustria. En aquest homenatge, emmarcat en el Dia Internacional de commemoració de les víctimes de l’Holocaust –27 de gener–, hi van assistir i participar els membres de la seva família: un germà, nebodes, nebots…
Els textos triats per recordar- lo els van llegir Aloma Martí Cañellas, Esteve Cañellas Cañellas, Judit Cañellas Núñez, Martí Martí Gallofré, Marta Cañellas Rovira, Noemí Cañellas Boquera i Carme Cañellas Solé. Amb música a càrrec dels dos grans músics de Tres són multitud: Conrad Setó i Xavier Martín. Vaig tenir l’honor de col·laborar-hi triant els fragments llegits. Però qui era l’Esteve, que abans de Gusen va passar pel tristament conegut camp de Mauthausen?
Va néixer el 27 de març del 1909, fill de Francesc Cañellas Farriol i Carme Margalló Artero. Tot i que el pare era un pescador de Baix a Mar, s’havia traslladat a viure al poble, a una casa del carrer de les Creus, on va néixer l’Esteve. La família conserva una foto de l’Esteve, de petit, que va retrobar recentment i que es va poder veure a l’homenatge. Ell també va fer de pescador, era una persona compromesa políticament, i ens l’hem d’imaginar pèl-roig i amb la pell pigada, com bona part dels Cañellas –els “Mosquits”, de renom. Era el segon de vuit germans, després de la Francisca, i abans del Daniel, el Pasqual, la Maria, la Jovita, la Rosalia i el Francesc, fill de la Mercè, segona dona del Francesc pare, i l’únic germà que encara viu. I que va néixer quan l’Esteve ja havia finat, tot i que la família encara no ho sabia.
En la foto que he esmentat, de la qual es va extreure una imatge en primer pla de l’Esteve, hi figura una de les germanes, Maria, segons el que en recorda la Carme Solé Cañellas, neboda de l’Esteve i l’única persona viva de la família que el va arribar a conèixer. Aquesta germana, amb qui l’Esteve estava molt unit, va tenir una mort tràgica, als 18 o 19 anys: després d’una experiència traumàtica, que no va voler explicar mai, es va ficar al llit i ja no es va voler aixecar, fins que va morir de consumpció. Sens dubte, aquesta tragèdia familiar va marcar l’Esteve.
Al 1936 es va allistar a l’exèrcit republicà i se’n va anar al front, a la Guerra Civil. La Carme Solé, nascuda al 1933, té molt present el moment que l’Esteve, venint de la cantonada del carrer de Gibert, davant del col·legi Antoni Roig, va entrar al carrer. Duia barba, la va abraçar molt fort i la va alçar amb els braços. Venia de “viatge”, li van dir a casa –la mare de la Carme era la germana gran de l’Esteve, la Francisca. No el va tornar a veure més. Probablement venia a acomiadar-se i marxar cap a l’exili. Aquesta probabilitat la reforça el record que té la Carme d’una conversa en què parlaven d’uns carros, on s’havia d’amagar l’Esteve per marxar.
Un altre Esteve, el seu nebot Esteve Cañellas Cañellas, que porta aquest nom justament per l’oncle, i que va néixer molt poc després de la mort d’aquest, el mateix 1942, té el record d’una carta, ara com ara perduda, on els deia que estava “molt malalt”.
Des de fa pocs anys a Torredembarra hem recuperat la memòria de l’Esteve, gràcies a l’Ajuntament i a regidors amb sensibilitat com el Jordi Solé, i ara la Núria Batet i la Maria Gual, i l’alcalde Eduard Rovira. Un Memorial, obra dels alumnes dels instituts, al jardí de Cal Llovet, en recorda el nom i la vida. I des d’aquí vull afegir, de manera personal, una petició: que algun dia una petita placa, una “pedra de la memòria”, una stolpersteine –més informació a https://ca.wikipedia.org/wiki/Stolpersteine– el recordi també al carrer on va néixer i créixer. No és incompatible amb el Memorial; al contrari, suma, i col·locaria el nom de l’Esteve en el nombrós circuit que, a tot Europa, commemora les víctimes de l’Holocaust, i en fa una gran, una única, constel·lació d’estrelles brillants en memòria d’aquestes víctimes.
