A l’inici de la passada dècada, el Baix Gaià Diari (primer, en solitari; després dins del grup delCamp.cat) va esdevenir un dels mitjans de referència a la Torre i al seu entorn. Per a la meva generació va ser, probablement, la principal via per conèixer de manera directa i rigorosa allò que passava a Torredembarra i al Baix Gaià –en una època molt intensa, sobretot políticament.
La Torredembarra de 2019 i la de 2024 no són tan diferents, si un fa una mirada enrere. Podria ser una mala notícia -encara tenim els mateixos mals endèmics de neteja, equipaments o seguretat-, o bé una bona: lluny queden els sotracs polítics i socials que havien caracteritzat la Torre els primers quinze anys del segle XXI.
El lligam del periodisme amb La Torre ve de lluny i sota la llarga ombra d’un pioner com Joan Mañé i Flaquer, desenes de comunicadores hem anat naixent, creixent i reproduint-nos. M’atreviria a dir que amb permís de dentistes, perruqueries i, últimament, d’especialistes en nails (les ungles de tota la vida), els periodistes som un dels col·lectius més prolífics a Torredembarra.
Quan coincidíem ja fa molts anys els diumenges trucant a coRresponsals per agafar les croniquetes de regional a la redacció de Tarragona d’El Punt i sorgien històries increïbles que ens endolcien la tarda (un àrbitre va suspendre un partit abans de començar perquè hi havia una tifa de gos al camp i no m’ho invento), ja es va veure de seguida que els torrencs Jordi Salvat i Albert Jansà tenien química malgrat que una via de tren (ara hauriem de dir uns autocars) els separaven geogràficament perquè un és de dalt al poble i fill de pagès i l’altre del barri, de Baix a Mar i fill de pescador.
Artivisme: combinació dels mots “art” i “activisme”. És a dir, art reivindicatiu i de resistència orientat a la transformació. Sovint involucrat a l’art urbà, dit també “art de carrer”. Conceptes que recullen diferents intervencions artístiques, entre elles el muralisme.
Un dels grans ideòlegs de la comunicació, el professor Marshall McLuhan, va profetitzar l’aldea global o veïnatge universal que ara ha superat amb escreix les seves previsions. Comprem a les mateixes grans superfícies aquí que al Canadà –per dir d’on era McLuhan–, mengem i prenem cafè a restaurants i bars clònics per franquícia, i a tot arreu d’aquests grans mons que ja no sabem si exporten o importen roba, paguem amb la mateixa moneda i ens vestim igual amb tall del senyor Levi Strauss o de del senyor Amancio Ortega.
Escric aquest article encara commocionat pel desastre produït pels efectes de la DANA al País Valencià, per tant aprofito per expressar tota la meva solidaritat i suport a totes les persones afectades. Destacar també la gran reacció del poble torrenc, entre molts d’altres, que en pocs dies ha estat capaç de recollir 22 tones d’ajuda per enviar a les poblacions afectades. Sens dubte un orgull de poble.
Torredembarra sempre ha estat coneguda pel seu paisatge envejable de sol, platja i la seva qualitat de vida. Però, per què no anar un pas més enllà i posicionar la ciutat com a referent en benestar? Amb una oferta cada cop més consolidada d’espais dedicats a la salut, l’estètica i el wellness, la creació d’una marca pròpia basada en el benestar integral pot ser l’aposta perfecta per atraure visitants i residents que busquin “posar-se guapos”, no només per fora, sinó també per dins.
Rosalí Rovira Olivé va néixer a Torredembarra el 1855 fill de Dolors Olivé Guardiola i del boter Joan Rovira Flaquer. El seu oncle Joan, germà de la seva mare, era un indià torrenc que havia fet una gran fortuna a Cuba i de la que tota la família se n’havia beneficiat.
El traçat ferroviari a Catalunya és obsolet. I el de la costa sud és sorollós i perillós. I ho serà més. En alguns casos, el disseny de la xarxa té més de 150 anys. Com el tram Martorell – Tarragona, que és del 1861. D’una època que la urbanització del nostre país era molt diferent a l’actual.
L’any 2011 (ja fa tretze anys!), el Diari de la Torre obria en portada amb una fotografia que immortalitzava una eufòrica celebració dels Nois de la Torre. Amb el titular “L’orgull de tot un poble”, s’hi podia veure l’èxtasi blau cel després de completar, en l’antic Concurs7, la millor actuació de la colla des de 1982.
L’AMIC és l’entitat referent dels mitjans de proximitat de tots els territoris de parla catalana, som 600 mitjans associats sota aquest paraigua, que dona servei i veu conjunta a aquest ecosistema comunicatiu territorial únic al món, sens dubte la xarxa de publicacions tant en suport paper, digital com audiovisual més important, rica i diversa de l’àmbit lingüístic català
L’any 2022 durant una reunió de treball, des de La Sínia vam sol·licitar a l’Agència Catalana de l’aigua la redacció d’un estudi d’alternatives per trobar una solució viable a la desconstrucció de l’embassament del riu Gaià. Aquest estudi, que desitgem en breu es presenti, caldrà que tingui en compte diversos factors.
Tu, que crides al bar fent pujar el to de veu als teus contertulians fins ocupar tota la plaça; tu, que deixes en sordesa irreversible a la teva filla recordar-li que el got es deixa a la pica; tu, que cantes a ple pulmó la merda de música que escoltes mentre fregues.
El setembre de 2022 els Nois de la Torre guanyaven la primera jornada del Concurs de Castells conjuntament amb els Castellers de Berga. Repetien castells habituals durant la darrera dècada: el 5de7, el 7de7 i el 4de7 amb l’agulla. Va ser un dia bonic, de reivindicació i d’amor propi.
Dia 3 de setembre. Dimarts. Fot un aiguat al matí. Seguici infantil matinal suspès. L’Ajuntament reprograma l’actuació de la Meravella, que es farà al Casal. Incertesa sobre l’actuació de les Gitanes i dels grups musicals i DJ de la nit. El meteocat diu que sí. Visca la revolució! I la festa!
Torredembarra per la seva situació geogràfica, pel seu clima, pel seu entramat urbanístic, pels serveis que ofereix, entre altres factors, podria considerar-se un poble/ciutat on es pot viure amb una gran qualitat de vida. Però hi ha alguns aspectes que impedeixen que s’arribi a excel·lir en aquesta qualitat. Un d’ells, és el transit de trens al costat dels habitatges, sobretot els de Baix a Mar.
5 d’agost. Tornava de vacances. Vaig arribar a la ràdio amb ganes de plorar. No per la feina. Tinc el privilegi que m’encanta la meva feina. Per la Renfe. Bé, per la “puta” Renfe. Ja em perdonareu, però des que la senadora d’ERC, Laura Castel, s’hi va referir amb aquests mateixos termes en seu parlamentària i davant del ministre de Transports, crec que aquesta denominació ja es pot donar per oficialment institucionalitzada.
