PERE INGLÉS PEDRERO
“Tota la saviesa humana es resumeix en dues paraules: esperar i esperar.”
Alexandre Dumas
La Irene va fer un esgarip. Va apartar la ullera de llarga vista i es va posar a escodrinyar l’horitzó entornant els ulls com una vella costurera quan vol enfilar l’agulla. Si, si, no en tenia cap dubte, era un falutx. Va agafar altre cop la ullera de llarga vista amb més força i ara va distingir la vela llatina, que, inclinada, s’alçava com un estendard damunt la mar. Fins i tot li va semblar veure el blanc del casc del vaixell i a l’Enric, a la popa, assegut al banc i aferrat al timó.
El veia…o era només que el volia veure?
Avui feia cinc anys, dos mesos i disset dies que anava a esperar-lo allà, al penya segat des del qual podia veure des de la costa de Vilanova fins el Cap de Salou, a l’alba. Li havia promès que ho faria el mateix dia que ell li va donar la ullera de llarga vista i va salpar a fer fortuna.
Ni un sol dia havia deixat d’anar-hi, tant si feia fred, humitat, pluja, o qualsevol altra inclemència… Res no havia aconseguit fer-la defallir. Allà, asseguda davant la mar, totes i cadascuna de les albades.
Els primers dies el cap li bullia, brollaven pensaments de tota mena que brunzien com abelles furioses. No obeïen cap decisió sinó que sorgien pel seu compte. Va decidir que els deixaria passar, no els seguiria, que anessin i vinguessin com les onades de la mar. Mentre, posaria l’atenció en la seva respiració, a l’aire que entrava i sortia compassadament pels narius.
L’espera, així, cada dia es va anar fent més serena i, per a la Irene, es va anar amarant del perfum de l’anet, que la mare posava al peix cuit i que embogia l’Enric de tant que li agradava.
Una espera acomboiada pel murmuri de les onades, profund, lent i constant, com la respiració del quisso quan dormia en tornar de la cacera.
Sabia que l’Enric apareixeria a l’horitzó, n’havia tingut la certesa, i ara, per fi, havia arribat el moment!
Què n’era de valent i ben plantat, l’Enric! La barbeta prominent, la mirada reptadora, els cabells negres, rinxolats, que s’escampaven per damunt d’aquell front altiu. Però ara el que més recordava eren els llavis, molsuts, curulls de tendresa, que avui podria tornar a besar.
Des que tenia dotze anys, la Irene se’n va enamorar, de l’Enric. Ell en tenia setze, però semblava més gran, fumava i bevia amb els homes a la taverna com si ja en fos un més. Anava a pescar sol, embarcat en la yola que li havia donat el seu pare i gairebé sempre tornava carregat de peix. En duia sovint més que els pescadors veterans, experts i coneixedors de les aigües on hi nedaven els bancs més nombrosos i on hi havia els millors caladors. Quin goig veure’l descarregar ara orades, ara bròtoles o cananes, maires, emperadors, palaies, seitons, sardines i, fins i tot, a vegades, moixines, el que a ella més li agradava perquè en sabia fer un suquet, que havia après de l’àvia, i que, quan l’hi cuinava, l’Enric se’n llepava els dits. L’Enric… Ah, l’Enric!… no n’hi havia un altre com ell a la Torre.
No oblidaria mai el primer petó que es van fer, era a l’hivern, al migdia d’un diumenge, a l’ombra d’un garrofer que hi havia al capdamunt d’un pujol, des del qual veien la mar. Se sentia un embriagador perfum d’espígol. El sol lluïa amb força però allí, sota el brancam, els clarobscurs dels rostres suggerien una intimitat desconeguda i acollidora. De mica en mica van anar apropant els llavis fins a tocar-se tot just. La Irene va notar que l’Enric tremolava i el va abraçar fins que es va sentir segur. Quan tornaven cap al poble, va veure com ell s’eixugava una llàgrima i, de mica en mica, tornava a recuperar el to segur i altiu, com el del pollastre del galliner.
Però ella, i només ella, coneixia aquell Enric tendre i amorós que tremolava a l’ombra del garrofer aquell migdia perfumat d’espígol. D’això n’estava ben cofoia.
Van haver d’esperar cinc anys per poder-se casar. El pare de la Irene no ho volia: “Tu, princesa, et mereixes més. Aquest fatxenda no és per a tu.” Però la Irene era molt tossuda i, a més a més, havia decidit que, tant si com no, havia de ser el seu home per tota la vida. Perquè ella coneixia l’altre Enric, el que tremolava a l’ombra d’un garrofer, i mai no deixaria d’estimar-lo.
Van anar de viatge de nuvis a Poblet. Ella va voler anar al Monestir i escoltar cant gregorià. Com li va agradar! A la penombra de la nau del temple, només il·luminada pels vitralls acolorits, el temps s’aturà i aquell instant de felicitat es va fer etern. L’Enric va restar al seu costat sense impacientar-se, deixant-la gaudir del cant.
Encara no feia un mes que eren casats i vivien al pis de dalt de casa dels pares d’ella quan l’Enric es va entossudir en anar a fer fortuna.
“Què tinc per davant”, deia, “una vida de misèria? No, això no ho vull, no m’hi conformo, jo vull molt més i et donaré una vida regalada”.
Un pescador malagueny, en Ginés, que havia arribat al poble feia mig any, li va omplir el cap d’idees que el farien ric. L’Enric li va dir que no gosava a anar a veure el senyor Güell, perquè ni tan sols el voldria rebre, ell no era més que un pelacanyes. En Ginés li va dir que anés de part d’ell a veure uns comerciants molt rics a un palauet de Sitges, els senyors Vidal Cuadras, que li donarien una feina molt ben pagada i podria fer fortuna. I li va donar el que ell en deia “el catalejo”, la ullera de llarga vista que ara tenia a la ma la Irene.
I ara ja tornava! Per fi podria abraçar-lo! Li era ben igual si havia fet fortuna o no, l’únic que volia era poder-lo besar de nou, jeure amb ell i, per damunt de tot, despertar pel matí al seu costat.
S’havia acabat aquella llarga espera, perfumada d’anet, que sonava com un quisso adormit.
L’endemà, a l’alba, la Irene estava ben desperta. De fet ho havia estat tota la nit. L’Enric dormia profundament al seu costat. Era just la mateixa hora que durant tots aquells anys s’havia llevat per anar al penya segat a esperar-lo.
Quan el va veure baixar del falutx, gairebé no el va reconèixer. Barbut, gras, com si la llarga absència l’hagués inflat per fora i endurit per dins, no reia
gens i feia servir expressions rudes, molt grolleres, gens usuals en ell. Devien ser pròpies dels mariners, com la barba tan espessa, que després va saber que se l’havia deixat per dissimular una cicatriu llarga i sinuosa com una serp, que duia a la galta. Un incident de la feina, va dir-li, i no va poder saber-ne res més.
Ara, ajaguda damunt del matalàs, a terra, perquè ell va voler anar de seguida a la cambra i tant violentes i seguides van ser les envestides que va acabar trencant el llit. Primer va deixar anar un reguitzell de renecs però després una riallada que devia haver-se sentit fins dalt del campanar. Després es va adormir.
Havia tornat amb una fortuna desorbitada, molt més gran del que li havia promès. Va comprar un tros de terra enorme, dalt d’una lloma davant la mar i va fer construir un casalot que, de tant gran, semblava no tenir fi. Se’n va encarregar un arquitecte molt jove, un tal Antoni Gaudí, que havia fet la bodega del senyor Güell a Sitges, que a l’Enric l’havia impressionat.
El munt de caixes de rom que havia dut aviat es van acabar i va haver d’anar a ciutat a buscar-ne més, que, certament, tampoc no van durar gaire.
La Irene vivia a la nova casa i no havia de fer res, tenien minyones i servents per a tot. Però enyorava cuinar, anar a fer la bugada al safareig amb les altres dones, planxar i emmidonar els llençols, en fi, totes aquelles coses que havien donat tant de sentit als seus dies i que ara ja no feia.
Per sort els fogots inicials de l’Enric es van apaivagar i ara ja no la reclamava ni dormien gairebé mai junts. Ell arribava de matinada embriac i s’ajeia al saló gran. Ella es llevava amb l’aurora i se n’anava a passejar pels camps i a vegades arribava fins a la vora de la mar.
Una albada, començant a clarejar, va sentir passes damunt la grava del jardí, com si un gegant mastegués pa sec. Es va alçar i va veure l’Enric acompanyat d’un home d’aspecte agrest que no era del poble. Anaven beguts i es van asseure a un saló de la planta baixa. Parlaven amb la veu molt alta, gairebé a crits, i sovint a l’hora, mentre anaven fent llargues glopades a morro d’una ampolla.
Encara que no ho volia, a la Irene li arribava el que conversaven:
─Quina sort, malparit─va dir l’altre home─, et vas estrenar embarcat a la Matilde!
─Pels claus de Cristo ─respongué l’Enric─, la goleta més marinera que he vist mai! Anàvem d’Angola a l’Habana amb les bodegues de gom a gom.
─Casum Déu, el capità no era el Pere Mas?
─Redéu, ja ho crec, el Pigat, quin paio! Tenia uns collons com un toro, recordo que no hi havia ni un maleït negre boçal que es bellugués! ─Es va sentir una sonora riallada i unes glopades que, en passar pel coll, semblaven la pluja caient pel canaló─. A cada viatge, el primer dia en lligava un qualsevol a la quilla per a que els altres veiessin com se’l cruspien els taurons. Hòstia puta, anaven tot el camí mansos com xaiets.
─Cago’n en els set pilars de la cagadora de Déu! ─exclamar l’altre home─. Recordo que la marina anglesa va caçar la corbeta Conchita!
─Cago’n el cony sagrat, jo també me’n recordo, no ho podré oblidar mai ─digué l’Enric, va fer un trago molt llarg i en acabat va rotar─. Jo era al davant quan li ho van dir al senyor Mariano Serra. Tan ben parlat que era, va perdre els estreps i es va fotre a cridar com un berro: “La fava d’en Cata i els collons d’en Wamba! Mala cagarada del cel esclafi els anglesos! Al capità que l’ha caçada li arrencaria els ulls i em pixaria al forat, ja se’n pot anar al cony de sa mare, el gran fill de puta!”
Va haver un llarg silenci, va encendre un cigar cadascun i, després d’un parell de tragos més, l’Enric va continuar:
─Doncs això va ser la meva sort. Vaig tenir la xamba de que m’oferissin fer-me capità del bergantí Pepito, que ompliria el forat de la Conchita. Vaig embarcar a Maracaibo i vaig fer un munt de viatges de les costes d’Àfrica fins al Brasil. Després, em vaig comprar el barco i ja vaig treballar pel meu compte. Només hi cabien 600 negres boçals però jo n’hi fotia 800. Anaven tan amuntegats que pel camí alguns morien com conills. Jo, els morts, els anava fotent a mar, però, tot i així, em sortia a compte, mecaguen les cent mil putes verges del Grau, què en vaig fer de quartos!
─Cabronàs, però prou que vas tenir temps per fer-te aquella noieta negra, cago’n el cony sagrat, què n’estava de bona, em foties enveja. I no sé si ho saps, després va parir una criatura cafè amb llet. ─I esclatà en una riallada insolent.
─Cago’n els collons del pare sant ─respongué l’Enric─, no ho sabia pas això.
─Doncs el seu amo renegava tant que s’esberlaven les cristalleres de l’infern. “Com enxampi el fill de puta que l’ha prenyat”, bramava, “mala cagarada del cel l’esclafi, li fotré els ous a la gola!”
La Irene va sortir de l’habitació, va veure el seu reflex al mirall, tenia els ulls inflats del plor que no havia gosat deixar anar, va seguir cap a les golfes, va remenar fins que hi va trobar la ullera de llarga vista. Després baixà als estables i va aparellar el xarret i l’Aura, l’euga torda, mallorquina, que li havia regalat l’Enric. El trot gallard de l’Aura la va dur fins al penya segat en un tres i no res.
Asseguda mirava l’horitzó mentre en el cap volaven idees, imatges, records, com gavines desficioses de matar el silenci. Però maldava per posar l’atenció a la respiració, sentir entrar i sortir l’aire pels narius, notar la pressió de la pedra a les natges, la brisa acariciant el rostre, els batecs regulars del cor… No feia cas dels pensaments, que bullien sense parar, els anava deixant passar, igual com anaven i venien les onades a picar contra el penya-segat.
A mesura que va anar passant el temps i se succeïen les albades allí, davant la mar, contemplant tranquil·lament l’horitzó a través de la ullera de llarga vista, es va anar omplint del perfum de l’espígol i la remor de la mar anava cantant gregorià, sempre igual i sempre diferent. Aquella espera, de mica en mica, va esdevenir plàcida, contemplativa, captivadora…
Algú que l’havia vist allà va anar a dir-li-ho a l’Enric.
Aquell matí, va decidir anar-hi. El cel s’havia encapotat, els núvols grisos ocupaven tot el que es veia, quan la va trobar quieta com una estàtua, gairebé li va semblar que era la prolongació de la pedra, com si el penya-segat estigués ara rematat per aquella figura estàtica, bella i sereníssima que en formava part.
S’hi atansà i li etzibà:
─Què collons hi fots aquí si es pot saber!
La Irene va trigar una mica a girar el cap i mirar-lo, com tornés de molt lluny. El va fitar encuriosida, en silenci.
─Què hi estàs buscant aquí? ─va dir l’Enric, ara en un to suau, gens imperatiu, gairebé com un prec.
─A tu ─va respondre ella.
─A mi? Però si soc aquí!
La Irene va negar amb el cap i a mitja veu va dir:
─L’Enric que tremolava a l’ombra d’un garrofer no hi és pas.
Va començar a caure un plugim que semblava voler amarar-ho tot de mica en mica.
─Crec que es va perdre a la mar. I l’espero, cada matí, per si torna.
L’Enric va obrir els ulls de bat a bat, va alçar els braços abans de girar cua. Se n’anà gratant-se el cap.
La Irene el va veure allunyar-se. L’olor de l’espígol i la remor gregoriana es quedaren allà, amb ella.
La pluja, tossuda, queia a poc a poc persistent, inesgotable, damunt la mar.
I la Irene fitava com cada gota anava deixant de ser pluja per esdevenir mar.
Imatge: VÍCTOR CENTELLES
