ENTREVISTA l Imma Sagrera: “En salut mental, l’adolescent necessita immediatesa”

JORDI SALVAT

Nascuda a Barcelona, Imma Sagrera Depares fa molts anys que viu a Torredembarra, on ha tingut dues filles, dos fills i sis nets. És llicenciada en Magisteri i Psicologia i durant més de tres dècades ha treballat als instituts de secundària de Torredembarra a través del Servei de Psicologia de l’Ajuntament.  Ha escrit el llibre Del xumet a la birra. Aquest mes de setembre es jubila.

Es jubila per què vol o la jubilen?

Abans que em jubili la vida em jubilo jo. El setembre faig setanta anys. No en tenia ganes ni intenció de fer-ho i fins i tot em feia com a ràbia que m preguntessin si no em jubilava. Però he pensat que val la pena deixar lloc a una altra persona i m’agradaria fer constar que és una feina sobretot de prevenció. No fem tractaments ni fem diagnòstics, però és una feina que l’Ajuntament no hauria de deixar tirada i hauria d’intentar que algú ocupés aquest lloc.

Com neix el Servei de psicologia als instituts de secundària de Torredembarra?

Neix a través de la Núria Gómez. Ella estava a l’associació de pares i mares de l’Institut i em va proposar de dedicar unes hores als alumnes o si un professor em volia preguntar alguna cosa. I vam comença així, amb un servei que depenia de l’AMPA. Amb el temps vam anar incrementant les hores i va acabar sent una jornada completa. Estem en una població gran i els casos de salut mental i a patir del Covid han augmentat.

Com?

No tant les malalties, sinó la sensació d’emmalaltir. Hi ha més ansietat, més estrès, més frustració… Si ho agafes a temps pots donar un cop de mà a aquesta persona i no va a més. La immediatesa és una cosa que l’adolescent la necessita. No pot esperar tres setmanes per anar al psicòleg i anar al psicòleg fora de l’àmbit escolar és una cosa que costa. I en canvi en aquell moment, ara que et veig Imma… És el que em passa més. Ara que et veig puc venir a parlar amb tu un moment? Si és una cosa greu immediatament derives, amb uns protocols que ja no faig jo. La meva feina és de prevenció i acompanyament.

Podríem dir que la primària de la psicologia?

Ho podríem definir d’aquesta manera: el primer esglaó que fa que l’alumne vegi com una forma natural anar a demanar ajuda i, a partir d’aquí, el derives allà on hagis de derivar. Des del Servei de Psicologia estem en contacte amb la coordinació pedagògica de l’institut, la psicopedagoga, la infermera del CAP, la llevadora, el metge de capçalera, els serveis socials, la policia local, els Mossos d’Esquadra… Jo no vull que aquesta feina quedi buida i, més que parlar de mi i de la meva jubilació, és que passarà després.

Deixem deures pel regidor d’Educació.

Els instituts s’han mogut bastant perquè tenen ganes que continuï. He tingut relació amb nou o deu regidors i m’han tractat molt bé i no he tingut cap problema amb ells. Tant amb la Maria Gual com el José García he parlat del tema. La intenció dels dos era que sí.

Parlem dels inicis. Com érem els adolescents dels anys noranta?

Des de temps immemorials la queixa sempre és per la joventut actual i jo vull trencar una llança per la joventut actual. No sé si és millor o pitjor, però hi ha molta més bona gent que mala gent. Si que l’adolescència és un període crític, com ho és la maduresa o quan tens fills. En general l’adolescent és sincer, honest, no jutja tant com nosaltres jutgem els altres… No hi ha tant de bullying com èpoques anteriors.

Hi ha menys bullying ara?

Se’n parla més perquè en tenim més consciència. A la vostra adolescència hi havia nens que maltractaven els animals com una cosa normal. Ara no hi ha ningú que maltracti un animal perquè sí. És infreqüent. Hi ha més perill amb les xarxes socials. És evident. Però no tenen tanta culpa ells, sinó que nosaltres no hem sabut educar en com redirigir les xarxes. Soc partidària de no xarxes fins a una edat més avançada que els vuit o nou anys que estem ara. A les xarxes dius i fas coses que no diries o faries en el mon real.  Aquesta és la gran diferència entre un adolescent actual i un dels anys noranta.

I l’ús del mòbil als instituts?

A l’Institut Torredembarra es va prohibir el mòbil excepte si e professor ho demana. Et pots trobar algun alumne amagant-se usant el mòbil, però el pati ha guanyat un mil per cent. Els nens juguen, parlen, salten. El botellot ara està més ben vist, que nens de 13 o 14 anys beguin pel carrer. Abans us amagàveu. Jo prefereixo el jove que s’amaga que l’adult que permet que el jove faci allò que no pot fer. Perquè no és bo per ell.

Ja fa gairebé vint anys que va publicar el llibre “Del xumet a la birra”. Encara és vigent?

Està més que caducat perquè han passat molts anys, però les tres coses fonamentals del llibre: ho són: el sentit comú, l’humor i la paciència.

Quins són els problemes que detecta ara més als instituts?

El problema és que a vegades no saben quin problema tenen. Nosaltres els posem el problema davant de la cara: les amistats que tenen, el desordre, contestar malament, les prohibicions… La psicologia, la pedagogia, les xarxes han provocat moltíssima informació i això ens desacredita una mica com a educadors. No cal tenir el nen perfecte ni el nen més feliç del mon.

El problema és que els pares busquem nens superperfectes i superfeliços?

Sí. Pares que han estat molt mal estudiants, molt pintes, són els que més demanen als fills.  I els dic, no te’n recordes? Els pares parlem massa i no escoltem els fills. Hem d’escoltar i que creixin. Crec que hi ha dues coses fonamentals a la vida: el respecte i la bondat. Ser respectuós tothom ho entén i ser bo hi ha qui es pensa que és ser “bobo” i ser bo és ser bo, no pretendre avançar trepitjant-ne un altre. Amb aquestes dues coses, la resta ve sol.

Acabem. En poques setmanes es jubila.

Reivindico que hi hagi algú que em substitueixi i m’ofereixo per ajudar-lo un principi. Fa falta que un municipi de gairebé 20.000 habitants com Torredembarra tingui un Servei de Psicologia als instituts. I que l’Ajuntament es posi la medalla on calgui. No és gens freqüent a Catalunya. A principi de curs estic preparant un detall molt bonic per a exalumnes que els puguin passar a buscar pels instituts. És un punt de llibre. Me l’està preparant una exalumna.

Foto: Imma Sagrera s’ha encarregat durant més de tres dècades del Servei de Psicologia dels instituts de secundària de Torredembarra. / CAROL CUBOTA

Pots veure el vídeo de l’entrevista AQUÍ.

Hemeroteca

Tweets recents

Share This