BLAI CARLES VILLA I CATALÀ
V. L’ALFA I L’OMEGA UNEIXEN EL CENTRE (03-09-2023)
Els vuit estaven cada vegada més capficats en la recerca de la veritat, una veritat que de moment se’ls escapolia, ja que no acabaven de veure-li l’entrellat al tripijoc que no se sap qui es duia entre mans. Qui estava jugant amb ells menant-los pertot amb aquests escrits intrigants com si es tractés d’una gimcana infantil? Era un insult a la seva intel·ligència? Quina ment perversa tramava aquest itinerari de pistes sense solució final? I les inicials? Intentaven lligar-les com si fos un trencaclosques sense èxit: FRAMRA? RAFRAM? Tal volta era un grup ben organitzat i les inicials corresponen a diferents membres? RAMON, FRANCESC, AMAT? O tal vegada jugaven a despistar-los, sabedors que tenien la ment rovellada de tants anys de vida espectral? L’únic capaç de posar sentit de l’humor i literatura era el Pere Romeu, entremaliat i enginyós. Al capdavall, tot era incert.
Havien quedat a la plaça de la Verdura a les 8:00h (es resistien a dir-li de la Vila per motius sentimentals) i aquell matí el Pere Romeu aparegué amb una nova adquisició, un Mercedes-Benz del 55 de color argentat.
-Bon dia, estimats col·legues! Què us sembla, només n’hi ha dos al món i un el tinc jo, ha, ha, ha!
El Pere tenia un riure encomanadís i de seguida es dibuixà un somriure involuntari en la resta dels seus companys, sense dubte era l’ànima del grup, com ho havia sigut en els Quatre Gats.
-Què fem, seguim el carrer de la Vila cap amunt? Avui trobarem el punt d’inflexió de la veritat en aquest assumpte, he tingut un somni -digué el Joaquim-, el nostre poble viurà en aquesta jornada festiva un dia de goig i deler patriòtic en la recuperació del seu símbol -deia amb un to enardit arrossegat per la seva passió patriòtica-.
-Bé, Joaquim, calma, no ens deixen portar per les emocions i reflexionem. Recordo el que deia el meu benvolgut amic Antoni Gaudí:
La bellesa és la resplendor de la veritat i l’arquitectura és l’ordenació de la llum.
L’arquitecte és l’home sintètic, capaç de veure el conjunt abans que aquest es creï.
-Ordre, visió de conjunt i bellesa. Aquestes són les claus. Estudiem el mapa que vam trobar ahir –reblà el Joan-.
Setze ulls en disposició ovular escrutaven el plànol del centre històric. Tots repetien mentalment els tres mots màgics: bellesa, ordre, conjunt…
-Si ens fixem en el centre històric estricte hem de partir de la Plaça de la Verdura, seguir pel meu carrer -va dir Joan Güell amb to solemne, orgullós d’haver rebut l’homenatge d’un carrer tan preeminent-i continuar pel carrer del Forn fins arribar al carrer Ample. Si girem cap avall i després fem cap a l’esquerra resseguim el carrer Major fins tornar a la plaça de la Verdura i… Eps! No pot ser! Us heu adonat de quina forma geomètrica té la plaça de la Verdura?
-Caram! Pel quadre de Santa Rosalia! -va exclamar el Sinibald sorprès -. És una alfa majúscula! I té al centre el Monument als Castellers! Just on som ara! Estem dins de l’Alfa del poble!
-Redéu! Aleshores si prosseguim fins al carrer Ample arribem a la Torre de la Vila. Per dalt tenim la plaça del Castell i el carrer d’Eduard Benot i per baix el carrer de la Muralla. El final hauria de ser…-va mussitar el Pere Romeu-.
-La Torre de la Vila, evidentment! Està circumdada per tres carrers que s’estrangulen en el carrer de Joan Güell i fa… Una omega! Una omega! -cridà emocionat per la troballa l’Antoni Roig-.
-Efectivament, benvolguts amics, la plaça de la Verdura fa una alfa i arriba pel carrer Joan Güell a una omega. Dins de l’alfa hi ha el monument als castellers i dins de l’omega la Torre de la Vila. Eureka!
-L’alfa i l’omega uneixen el centre! Veiem el conjunt, l’ordre que conforma i la bellesa de l’espai dels conjunts escultòrics i arquitectònics que se situen en el centre de cada lletra. Al·lucinant! -rematà el Joaquim-. Gràcies, Antoni, per fer-nos veure la llum!
-Llavors s’acostaren a l’escultura dels Nois de la Torre per examinar-la de prop i Pere Badia féu un crit d’espant! Ahhhh! Altra vegada no, per favor! Açò ja és un desficaci!
Com ànimes en pena tots s’hi aproximaren sigil·losament per donar testimoni de la nova tragèdia. L’escultura estava incompleta. Faltaven alguns xiquets, que deien ells, en record del nom original de la colla, segurament per influència valenciana.
-Falten tres xiquets o quatre almenys, és com si haguessin desaparegut. La història es repeteix i a més damunt de la nostra cara. És una infàmia absoluta! -protestàiradament el Joan Mañé-. Oh! L’homenatge als històrics pilars de 6 torrencs mutilat!
-Un atac contra els símbols de la nostra pàtria, davant del qual no podem quedar passius. És la guerra! -Escridassà Joaquim histriònicament amb el puny en alt-.
-Bo, tranquil·litzem-nos una mica -temperà els ànims el Pere Badia-, els temps canvien massa ràpidament i no tenim temps quasi d’adaptar-nos-hi. Qui li hauria dit mai al Peroy que el 2012 es prohibirien a tota Catalunya les corregudes de braus i els toreros serien vistos com torturadors o assassins?
-Quina falta de sensibilitat artística-afegí el Pere Aixalà-!. Qui no respira el món del toro ni l’ha viscut no ho entén. Recordo aquelles meves sis curses mítiques a l’Havana. Quin espectacle! Vaig arribar a cobrar 2.000 pessetes per actuació!
-Ja, no et poses nostàlgic, Peroy, i sobretot no tornem a aqueixa polèmica. Ja saps que alguns pensem que el patiment, la tortura i la mort d’un animal no és cap espectacle -argumentà el Joan Güell-.
-Deixem-ho estar, si us plau, -va dir el Pere Romeu-i centrem-nos en allò important ara mateix. Si no us haguéssiu distret hauríeu vist el mocador morat que hi ha just damunt de la pinya? Aquí el teniu, signat per TE. Us llig: DEL BRESSOL AL CLOT ELS TESTIMONIS EN SÓN DOS
-Ja està? No diu res més? Doncs quina mena de pista és aqueixa? Això és una absoluta enganyifa. Ens estan prenent el pèl!-protestà el Sinibald-. Si estiguéssim a la mar, en el meu medi natural, ja els donaria jo a aquestos bons pals d’aigua! Recordo quan vaig ser retingut pels corsaris anglesos que…
-No hi tornem, a les llegendes, continuem fins a la Torre de la Vila -l’interrompé el Joaquim-.Anem per feina que aquestos romanços ens els sabem de memòria.
I així els vuit continuaren avançant fins arribar a la Torre de la Vila que semblava esperar-los pacient, lleugerament prismàtica i emmerletada per afavorir la defensa d’aquella batalla pírrica de 1713 en què van lliurar la seva vida tants torrencs en defensa dels Furs i d’un destí que es va girar, dissortadament, ai las, en contra. Aquestos eren els pensaments del Joaquim mentre s’hi atansaven, la torre sempre havia exercit en ell especialment una atracció hipnòtica i quan hi aplegaren a la base quadrada va ser ell qui arrancà un pòsit morat que hi havia enganxat al carreu de l’homenatge.
-I què hi tinc jo a veure, amb això? Què diables vol dir? -amollà el Pere Romeu-.
-No és amb tu, sinó amb mi -digué el Pere Badia-, el bressol ha de referir-se a l’hospital de la caritat que jo vaig fundar en tornar de Nova Orleans. Un hospital és testimoni de naixements i de defuncions, sobretot ara que és una residència per gent gran.
-I amb l’Antoni?-preguntà ingènuament el Sinibald-.
-No hagués volgut mai que arribés aquest moment, amics meus. La meva història em perseguirà tota la meva existència i angoixaràla meva consciència per sempre més. Vaig cometre grans atrocitats en vida i em vaig enriquir de forma immoral, és per això que, com sabeu, em vaig fer soterrar a l’entrada del cementiri perquè tothom em trepitgés en entrar. Per això la llegenda resa que jo en soc testimoni: el clot és la tomba, companys.
-Deixem-nos ja de dramatismes i fem cap al carrer del forn, que tenim “cafè, xarrup i dolcet per un euret”! –proposà el Joaquim amb encert-. Carpe diemmm!
VI DEL BRESSOL AL CLOT ELS TESTIMONIS EN SÓN DOS (03-09-2023)
L’endemà a mitjan matí ja eren tots a la porta de l’hospital ja una mica fastiguejats de tant d’anar i venir i fer capicua.
-No paro de fer-li voltes a l’evaporació dels xiquets de l’escultura i… L’altre dia recordeu que va tornar a sol·licitar per tercera vegada el seu ingrés en el Consell el Malick Malam Cassama? D’ençà del seu traspàs el 2020 cada any el demana i sempre li hem dit que havia d’esperar un temps prudencial per estudiar el cas com cal. No serà ell i el seu entorn qui està fent tot aquest rebombori per cridar l’atenció sobre la seua candidatura? Ell, un noi de la Torre, que sempre ha rebut el suport del Josep Bargalló, prohom d’aquest poble, no hauran ordit un complot per subvertir el nostre orde?
-Assagem la cançó de bell nou! Aquest home, a més de ser un príncep guineà exiliat quin altre mèrit té –digué el Joan en to de sorna-? Alguna carrera humanística o científica? Alguna distinció especial?
-Clar, i què vindrà després d’un negre: una dona –digué el Pere Aixalà-?
-Home, tot està evolucionant, ell va ser el primer home negre a formar part d’una colla de castellers en la història de Catalunya. Et sembla poc? I, a més, un príncep és un títol nobiliari de llarg llinatge. La noblesa de sang sempre hi compta –recordà el Pere Romeu-.
-Hi estic totalment d’acord, amics. Justament jo, que he fet negoci de forma innoble amb el comerç de l’esclavatge, vull avui fer penitència proposant que l’acceptem com a membre sense embuts –digué l’Antoni-. No pel seu càrrec, que mai va poder exercir perquè va patir persecució i vexacions per ser qui era i va haver de fugir per salvar la vida. Aquesta lliçó els catalans ens la sabem ben bé i hi hauríem d’empatitzar. Sobretot, però, per la seva bonhomia -tothom ho deia-i la seva manera de ser, per la qual es feia estimar,
més enllà del color de la seva pell o les seves creences. Fet i fet, amb totes les seves contradiccions humanes, de les quals ningú de nosaltres n’està estalvi, ell s’ho mereix.
-Mentrestant, el Pere Badia, aliè a la discussió, contemplava embadalit d’orgull el seu retrat, el qual presidia l’estança més pública del recinte, quan de sobte va reparar en un llaç morat que penjava d’un costat del marc. Allargà la mà, el prengué, el desenrotllà, anotà les inicials de la signatura, MB, i llegí en veu alta trencant la batussa dialèctica:
–Que existeixi la llum.
I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit.
-Sembla un capítol del Gènesi, primer llibre de l’Antic Testament –sentencià el Sinibald-.
-Ja estic fart de tot açò, anem al cementiri a trepitjar-me i tanquem aquesta endevinalla d’una vegada per totes –protestà l’Antoni-.
Tots acotarem el cap en signe d’afirmació i les seves aures volaren cap a l’entrada del cementiri, on van trobar un altre paper, també morat, penjant del pom de la porta.
Em vaig parar sobre la sorra de la mar i vaig veure pujar de la mar una bèstia que tenia set caps i deu banyes; i a les seves banyes deu diademes; i sobre els seus caps, un nom blasfem.
-Bo, doncs ja hem tancat el cercle. Aquest fragment és clarament de l’Apocalipsi, l’últim llibre de l’Antic Testament, que relata la fi del món –tornà a indicar el Sinibald.I ara què?
Era migdia i tots sentiren el tritlleig de les campanes i l’esclat dels dotze morterets. Tot seguit sortiria la Cercavila i hi hauria ball de Diables, Bastons, Pastorets, Patatuf i Cercolets. Que visqui la festa major! L’endemà era el dia gran.
VII. DE L’ALBA A LA NITTOT EL POBLE ÉS UN CRIT (04-09-2023)
De l’alba a la nit tot és festa el dia de Santa Rosalia. Tot el grup es despertà amb les Matinades i dues hores més tard es dirigí a l’Església de Sant Pere Apòstol per assistir a la solemne veneració de la relíquia de la patrona. Després del ball de l’Àliga sortí la cercavila i cada membre del Consell de la Torre, mudat convenientment per a l’ocasió, duia una ofrena floral.
En arribar la nit, el castell de focs d’artifici va il·luminar el cel i el reflex sembrà sobre la mar un espectacle multicolor meravellós. Va ser llavors quan tothom va poder observar que l’escultura Alfa i Omega relluïa esplendorosa sobre el bloc. Aleshores tot el poble va respirar alleujat i agraí a Santa Rosalia el miracle que acabaven de presenciar. Tot havia tornat a la normalitat i a poc a poc la gentada que s’hi aplegà anà dispersant-se
lentament, donant la bona nit a les Bèsties i dirigint-se cap a les seves cases. El poble es va fer fosc de sobte, molt fosc.
L’endemà, el Consell de Vuit havia quedat per dinar un ranxet al centre d’estudis i, en obrir la porta de la sala central, es va quedar estupefacte en observar la recepció que tenien al davant. Hi eren la Rosa Guasch, presidenta del grup de dones; la Montserrat Brulles, la mestra, i algunes esposes dels membres del Consell: la Teresa Lluc, la Francesca Bacigalupi, l’Amàlia Fenollosa i la Raquel Mazzei, totes abillades amb elegants vestits de color morat.
Una vegada tots asseguts i ventant-se amb els mocadors renegant entre dents, féu principi a tal parlar la Rosa:
-Fer visibles els drets humans i la dignitat femenina és deure de tot un poble, d’un país que vol recuperar la seva normalitat. Ha arribat el moment de trencar el sostre de vidre i acceptar que les dones, 50% de la societat torrenca, tenim mèrits suficients per vetllar pel benestar del nostre poble i formar part d’un Consell paritari que asseguri la igualtat real. Amb aquest acte d’invisibilització d’alguns símbols de Torredembarra amb la tecnologia “Quantum Stealth”, que el meu cunyat, alt càrrec militar de l’exèrcit dels Estats Units, ens ha proporcionat generosament hem volgut justament visibilitzar la discriminació de les dones d’aquest poble. Les dones estem acostumades a solucionar les petites coses de cada dia, a escoltar, a anar per feina i volem estar a l’altura del digne, sofert i lúcid poble català, que sempre, però sobretot en temps de crisi, necessita i reclama seriositat, dedicació i sentit comú. Les dones som part de la història i volem escriure-la en el futur. Visqui Torredembarra! Visqui Catalunya!
Llavors, tots els prohoms, astorats però contagiats de la vehemència i seny del seu discurs, no tingueren més remei que assentir amb el cap serrant les dents. S’adonaren que la burla de què havien estat objecte –les escultures mai no s’havien mogut del seu lloc-havia estat molt intel·ligent i reconegueren el dret de les dones del poble a participar del Consell. Tot el poble feia al carrer un crit de suport a la reivindicació.
Quan a la tarda el Sinibald anà a donar gràcies a Santa Rosalia i a resar-li perquè el misteri s’havia resolt, les escultures havien estat restituïdes en la seva totalitat i la normalitat fluïa en les rutines de Torredembarra, encara que amb les canvis necessaris que la postmodernitat imposava, restà palplantat davant del quadre amb una expressió d’estupor.
-No m’ho puc creure! No pot ser! El quadre de santa Rosalia ha desaparegut!
De nou el peix que es mossega la cua?
Imatge: VÍCTOR CENTELLES
