RAMON FERRÉ
1. Carnisseria.
Para ben amatent perquè no ens veurem més i aquest és el darrer cop que t’explico aquella història.
Crec que la Lluna fosa va amagar la galera pirata, no ho sé. La manca de puntes de fulles de brut sobresortint de l’aigua els devia anar marcant el camí. Era el Freu de la Rasa. D’aquesta manera els seus gussis van sortejar l’antina rocosa sense gratar-la.
Tothom dormia a les quatre casetes mal comptades de Baix a Mar, quadra de Clarà. Nosaltres vivíem com podíem a l’altell d’una petita botiga de mar. Llavors jo encara era un aleví. No recordo què em va deixondir. Potser tenia fred malgrat dormir arraulit amb la família. Baixant l’escala i sortejant els joncs a mig assecar vaig anar a la cisterna a beure aigua. O potser a alleujar el ventre. No recordo. En l’endemig, els bots devien assossar en silenci vora mar.
Per la finestreta vaig veure que, havent travessat els tamarius, ombres fosques s’acostaven a correcuita a la porta. No em va donar temps ni d’aboiar el que estava fent. Ni de cridar. La mare morta? El pare mort? L’ànima morta? Moltes ànimes mortes. Una carnisseria. La memòria em falla. O em protegeix. Rumbo! Rumbo! Rumbo! es sentia bramar perquè, qui pogués, marxés salats endins. Rumbo!
No, no van venir ni pel bull assecant-se, ni per quatre gallines i dos ormeigs mal comptats. Va ser per nosaltres. Nosaltres érem els sòlids d’or preuats! Entre ells, el meu germà petit, el teu tiet Rispau.
Encara em tremolen les cames quan escolto Rumbo! Ja saps que, a voltes, quedo assossat a terra com una tonyina quan la sento. Maleïda paraula…
2. Els vogadors.
Unes milles romanes més i ja vogàvem dos macips menys. Morts, després de fer aigua pels quatre costats, van acabar en mart. Els caçons se’ls devien menjar. Un dels mariners gastava tanta mala llet que els altres l’evitaven. Ell es va fixar que els dos germans dominàvem els nusos quan engalzàvem els rems. Ens va encomanar trenar els rissos de dalt la punta de pena. No endebades, un i altre, des que caminàvem, vogàvem i pescàvem. Amb el pare. De fet, amb el pare i el iaio.
-Lledó, jo que somiava amb visitar Tolosa que diuen que és tan bonica i vermella… – em mormolà en Rispau.
– La capital és pels nobles. No xalaries més caçant una de les mules del Roquer? – li vaig respondre tot recordant que aquelles enormes foques ens buidaven la mar de peixos.
-Ara mateix el que m’agradaria seria menjar-me’n una. – em va començar a dir quan les fuetades ofegaren les nostres infantils rialles.
Qui venia ràpidament per la cossia a estomacar-nos, paradoxalment, era qui ens va encarregar els rissos. Li deien Garmul. Nosaltres Malabava. En Malabava ens entenia quan parlàvem. Ell també havia passat per les nostres penúries. Però havia progressat… com a renegat.
-Vinc de més amunt de Barcino i conec totes les botigues. No ens enganyaran!- reia i deia enmig de frases en tamazight que no enteníem. Al capdavall era com parlava la resta de la tripulació.
Quan no vogàvem, a la xusma ens tancaven al que anomenaven bany. Que no t’enganyin, filla, el bany era com s’anomenava una espècie de presó plena de femta fins el sostre. Allà descansàvem, dormíem i continuàvem plorant. Sort de les fulles de brut. Amb les seves cintes llargues netejàvem les fustes. I elles soles mataven una part de les puces i xinxes que ens xuclaven la vida.
Aquesta gentussa robaven sal i robaven sang per allà on tocaven terra. Perdien algun dels seus i anaven afegint macips per vogar i pel bany. Un company del Ravalet de la Geltrú -que no va arribar a temps d’entrar a muralles- i nosaltres dos érem els únics pescadors. Així que llargàvem l’esquer del curri, hi entrava menjar. Anàvem vius a la virada i, d’amagat, alguna engruna devoràvem de tant en tant.
Nosaltres érem una vintena. Ells menys de la meitat. Però nosaltres portàvem argolles al coll, peus i mans. I poc ens podíem bellugar. I menys desempescar-nos d’aquell infern. Un que mig s’hi va enfrontar li varen tallar un dit. Massa síliqües d’argent en joc com per a perdre un ilota sencer. Un dels mariners que mig feia de barber cirurgià, li va posar sal i un ungüent que feia olor de farigola. El rebel es va menjar aquella pasta.
Un altre macip mort de gana va trobar el dit i el va rosegar. I quan el menjava feia uhmm de plaer. Alguns salivaren. Quantes milles devien portar sense ranxo?
Vàrem saltar l’embocadura de l’Iberus. L’enramada de la galera era forta i lleugera. Però era un sol bastiment i no gaire gran com per a atrevir-se amb la forta Dertosa. Anàvem ben prest però.
L’endemà a la nit vàrem entrar en una cala solitària vora Castrum Peníscola. Ho havíem intentat abans en una altra però varen olorar que ens hi estaven esperant. Llàstima, aquests pirates eren dimonis aguts. Després d’orsar cara al vent, vàrem escorar entre tots la nau. No la varem inclinar gaire perquè no fes falta eixarciar: tornar a posar els pals ens exposaria massa temps a un assalt. Tot plegat ho fèiem per a baldejar ràpidament la porqueria. Varem carregar fulles seques de brut, del que a casa fem matalassos i donem farratge a les bèsties. També sorra. La usaven per a netejar la negra sang de la fusta de quarteres, pols i estameneres. El treball, nocturn i moll, era extenuant. Quina sorrada teníem, ens podríem haver adormit a peu drets. En acabat, el mestral ens va ajudar a allunyar-nos de terra. I amb el ferro penjant dins la mar… ens vàrem adormir.
En quatre jornades més varem arribar davant Almae Urbs. I d’allà varem fer el salt, dos dies més, a Icosium de Numidia, Àfrica. Ens vàrem creuar, amb recel, amb altres naus. La majoria podien ser alhora de mercaderies i de pirates. La mar ho té això. De fet nosaltres transportàvem també sal. Encara no sé si robada o comprada. Als salats de rerepaís, abans d’arribar a Clarà, trobarien muntanyans de sal. Els que soldats d’en Vamba, a més de degollar, violar i cremar, uns anys abans, se’n varen endur cap a Barcino. Al final, tampoc varen matar el Paulus que cercaven. Però sí alguns bisbes.
3. La reina.
Icosium era a la terra on va néixer, estudiar i filosofar el magrebí Sant Agustí. Però també era un mercat. Vàndals rossos del nord l’havien governat fins feia ben poc. En arribar nosaltres la governaven unes tribus cristianes amazigues. Vora el port ens varen banyar a la mar per vendre’ns més cars. I mentre ens estiraven engrillats cap a la plaça, moltes persones ens tocaven, espessigaven, donaven puntades de peu o parlaven. Tot era un caos aparent de calor infernal. Hi senties parlar moltes llengües, la nostra i la germànica incloses. Foren rossos, bruns o negres –negres com el carbó!-, tothom anava visiblement armat. I d’animals en veiérem, ben badocs, des de rucs, cabres i cavalls, fins ocells de llargues plomes acolorides i, ai las, dromedaris!. Uns éssers geperuts fantàstics de cara afable i tranquil·la, però que feien com dues someres de grans.
Un cop a la plaça ens varen posar en filera. I un a un, com si fos la subhasta de peix, gent de tota mena ens inspeccionaven, tocaven i obrien la boca. De cop i sobte tot el sorollam de la plaça es va esvair. No ho haguessis dit mai, dues dones, una de molt gran i una de més jove, varen entrar envoltades de soldats. Tenien l’esguard decidit. Els homes, tots, abaixaren el cap. Nosaltres, per intuïció, també ho varem fer. La por és una malaltia contagiosa.
Ni tan sols es varen baixar de la gepa dels animals. Allà mateix varen discutir el nostre preu i se’ns varen endur, sempre lligats, rere el seguici. Al Malabava i dos pirates més els devien contractar, perquè també ens acompanyaven. Si acompanyar vol dir continuar fuetejant-nos.
-Teniu sort pallussos! – Ens va cridar el renegat.
-Sort de què! – es va atrevir a respondre el tiet.
-La reina de l’Aures na Dihia i la seva filla Tafazurt ara són les vostres ames – d’aquesta manera va explicar-nos que a les muntanyes i desert dels amazics hi manen molt les dones. Ens va explicar que elles són les propietàries d’unes cases passavolants fetes de tela, les haimes. Els ulls varen sortir de les nostres òrbites quan ens va explicar un costum que ens va fer tremolar les nostres joves cames: les núvies feien clavar la titola del nuvi a la sorra per a després elles valorar-ho, enfotent-se, amb les amigues. Ens va explicar que na Dihia, cristiana, de la tribu dels Djerawa, havia liderat i guanyat les batalles contra els anzgu musulmans. Contra el general Nafi a Tehuda, contra Al-Nu’man a Nini o contra el-Buaghi a Meskiana. Tantes conteses, tantes victòries. Malgrat la seva avançada edat.
– Mai no passaran d’Egipte els sarraïns -va pronosticar en Malabava. No cal dir que no va encertar gaire el pinyol.
I va continuar el seu discurs. Comentà que els amazics parlaven i escrivien el seu bonic alfabet milers d’anys abans que el llatí o l’àrab. I que eren terriblement coll drets de la seva cultura. De les seves cultures. Cada vall defensava una variant. Altava, Hodna, Dorsal, Capsa, Gabaon, Nementxe i altres regnes dels que no recordo el nom. Batallaven molt entre ells, però. De vegades més que contra els àrabs. La Dihia els va unir enfront l’enemic de llevant.
-I perquè ens vol? – vaig tallar l’entusiasta relat d’en Malabava.
-Sereu els seus lacais, tros de matapà – i va escopir-nos sense aclarir massa els palangres.
A la guerra? vaig pensar. Ni parlar-ne. Els bisbes i reis visigots ens omplien de misèries, mort i patiment amb les seves disputes. I ara ens volen usar contra infidels? En què li podríem servir terra endins, nosaltres que érem pobres pescadors? Aquests pensaments ens enfonsaven. Però havíem d’aguantar pèl de cuc. En quant podíem ens agombolàvem plegats. Més quan, al vespre, començava a donar els pelarucs i fimbràvem de fred.
– Com més mar, més vela – va intentar-me animar el tiet amb una de les dites del nostre estimat iaio. El més somrient del món.
“Rumbo!”, de Ramon Ferré, va obtenir un accèssit en el IV Premi de narrativa curta Far de la Torre-Torredembarra Actualitat en categoria adulta.
