JOSEP SÁNCHEZ
Des de fa una mica més de dos anys, a Torredembarra disposa d’un un centre de menors estrangers tutelats. Durant tot aquest temps, des de l’abril del 2019, aquest projecte ha ajudat a construir-se un futur a desenes de joves arribats de diferents països, sobretot de l’Àfrica. És el centre que el passat mes de febrer va patir l’atac racista d’un grup de veïns que van provocar algunes destrosses materials. Uns fets que es van produir en vincular la inseguretat provocada per un grup d’okupes als joves residents, que no tenien cap relació amb aquests fets.
Mesos després d’aquell incident, hem volgut conèixer com viuen alguns dels joves que es troben ara mateix en aquest centre, quines són les seves inquietuds i els seus somnis. L’Ossamma Annanna ho té ben clar: vol estudiar periodisme i dedicar-se professionalment al món de la comunicació. És originari de la regió de Nador, al Marroc, i va arribar a Espanya el 2019. “Ho vaig fer amb passaport, per Màlaga, i ja després vaig venir directament a Catalunya”, ens comenta. Durant els darrers deu anys havia intentat aconseguir un visat per arribar aquí, però no va ser fins aleshores quan ho va aconseguir. Tota la seva família està al Marroc i assegura que estan contents per ell perquè “he arribat al meu somni”. Ara s’està formant i té l’objectiu clar d’arribar a ser periodista, una carrera professional que al seu país no hagués aconseguit. “Al Marroc no es pot, perquè només hi ha una escola a Rabat i has de pagar molt. O treus molt bona nota o has de ser d’una família amb diners”, assegura.
Des de la seva arribada al centre, ara fa una mica més d’un any, ha estat estudiant un curs del Programa de Transició al Treball de comercial i a partir de setembre farà un grau mitjà en imatge i so. El seu futur el veu a l’Estat espanyol o a Catalunya i també li agradaria poder parlar de temes com el racisme o la integració. De fet, una mica ja ho fa a través del canal de YouTube que ha obert i on explica la seva experiència.
Dembo Mbye porta menys temps al centre. Només uns mesos. Ell és de Gàmbia i va entrar a Espanya als baixos d’un camió després de travessar Mali, Algèria i el Marroc. Abans d’arribar a Torredembarra, va passar un temps dormint al carrer a Barcelona, ciutat a la qual es va desplaçar perquè la coneixia “pel futbol”. En el seu cas, ha fet una formació de català i també una altra de natació. A més, el pròxim curs estudiarà electrònica, encara que les seves passions són l’art i la música. Té clar que el seu futur el vol construir aquí i que el seu objectiu és poder ser independent i poder valdre’s per si sol. Ell va marxar del seu país per un problema familiar i això li ha demostrat que “qualsevol cosa que vulgui tenir a la vida, l’hauré de fer jo”. En aquest sentit, es mostra molt agraït al centre on es troba per l’ajuda i les eines que els hi donen.
Aquesta és un dels principals objectius del centre Rigel per a menors estrangers tutelats. Carlos Barrios, el seu màxim responsable comenta que ells són el primer nivell d’acollida i que treballen en diverses línies. “Una és la regularització de la seva situació, que tinguin permís de residència i si pot ser autorització de treball”, assegura. Després també treballen l’adquisició de la llengua i que puguin tenir una formació professionalitzadora. I finalment, fomenten la convivència entre ells i que puguin ser autònoms quan marxin del centre. Assegura que la seva tasca és complexa, ja que “els nois arriben amb diferents nivells de formació, de coneixement de la llengua i de situació de la seva documentació” i s’han d’anar adaptant cas per cas.
Per exemple, hi ha joves que segueixen al centre tot i haver arribat a la majoria d’edat, sobretot en els casos en què cal completar la regularització dels seus papers. “Depèn molt dels països d’origen i de amb quina documentació arriba el menor”, comenta Barrios. Això sí, quan un dels joves arriba a la majoria d’edat “s’ha de comprometre a quedar-se al centre fins a completar determinats processos” i fins que aparegui l’opció d’anar a un pis per ex tutelats. Barrios comenta que els joves que es troben en aquesta condició tenen dret a rebre una prestació durant un temps, però que aleshores ja no poden seguir al centre. En tot cas, assegura que el percentatge de joves que no s’integren és molt baix i que, quan es donen aquests casos, “sempre intentem buscar algun conegut perquè no es quedi al carrer o hi ha mecanismes com informar a serveis socials o el programa Sostre360, a Tarragona.
Al centre Rigel (així és com s’anomena) actualment hi ha 16 joves. La majoria es mouen entre els 16 i els 18 anys i són de nacionalitats diferents. Hi predominen els joves de Gàmbia, però també n’hi ha de Ghana, Senegal, el Marroc i Algèria. Una altra de les línies de treball del centre és crear lligams amb la comunitat en què es troben els nois, en aquest cas Torredembarra. “Tenim la idea de, en funció de les inquietuds de cada noi i de cap a on vol donar els passos, vincular-lo amb la comunitat de forma natural”, comenta Barrios. Així, per exemple, l’Ossama ha col·laborat amb el Casal d’Estiu i el Dembo queda una vegada per setmana amb un noi de la Riera de Gaià que li ensenya algunes tècniques artístiques. Des del centre també fan col·laboracions amb Càritas, el GEPEC o en les activitats esportives que s’organitzen. “Amb tota la xarxa d’entitats que hi ha al municipi, volem intentar vincular a cada noi en funció dels seus interessos”, afegeix Barrios.
Tant l’Ossama com el Dembo consideren que Torredembarra és un bon lloc per viure. L’Ossama ja hi era al centre quan es va produir l’atac del mes de febrer, però sap que només representa a una minoria: “La gent de la Torre és molt simpàtica. Només hi ha uns quants que no saben què és el centre”. En aquest sentit, el Carlos Barrios vol remarcar els joves que resideixen actualment a les instal·lacions “són com la resta, amb les seves inquietuds i els seus somnis. Volen estudiar, buscar un futur, ajudar a la seva família… com qualsevol altre jove”, I l’Ossama conclou: “som nois normals, volem el mateix que tothom, un bon futur”.
Foto: Els tres protagonistes del reportatge a les instal·lacions del centre. / JOSEP SÁNCHEZ
