CARLES MARQUÈS
Escric aquestes ratlles quan encara no s’ha constituït el Parlament. Per tant, no sé qui formarà el nou Govern. Espero que serà un govern independentista. Tampoc sé si Josep Bargalló tornarà a ser conseller d’Educació. No li valoraré aquesta tasca ni les mesures empreses front a la pandèmia. Això correspon als sectors implicats: famílies, professorat i alumnat. Tampoc tinc intenció de valorar l’altre cop que va estar al capdavant d’aquesta conselleria, entre 2003 i 2004.
Del que vull parlar és de l’època que conec en persona, quan Bargalló va ser Conseller Primer, de febrer de 2004 a maig de 2006. I encara en aquest cas no entraré en el balanç de la gestió de la conselleria. Cadascú pot fer-se’n el seu, i el temps i la perspectiva ajuden que sigui més just. Del que m’interessa parlar és d’un aspecte, que compto entre els positius del balanç que en faig jo, com és el paper que ha de tenir el Conseller Primer del Govern. O el Conseller en Cap, com se’n deia fins 2005. Des de 2008 existeix el càrrec de Vicepresident, sempre que no es nomeni un Conseller Primer.
Un paper de coordinació entre departaments, d’harmonització de missatge, que és clau, i més en un govern de coalició, com ho va ser aquell i com ho serà el que aviat, espero, es posarà en marxa. Un paper imprescindible i que, com dic, conec de prop. Vull recordar que entre 2004 i 2006 vaig ser redactor de l’Oficina de Comunicació del Govern, sotsdirector d’Anàlisi i Estratègia del Conseller Primer i director de Comunicació del mateix Conseller Primer.
Se’n digui com se’n digui, el Conseller Primer, en Cap o Vicepresident és estratègic en qualsevol govern. És, o hauria de ser, el director de l’orquestra, ja que el President és alhora el gran solista i el compositor de la partitura de país. En el cas de Catalunya, a més, el CP és la primera autoritat del Govern com a tal, perquè el President, tot i no ser un règim estrictament presidencialista, ho és de la Generalitat. És a dir del “general”, el conjunt de la població de Catalunya. Recordeu-ho cada cop que critiqueu a la “Generalitat”; us esteu criticant a vosaltres.
El primer tripartit va estar envoltat de soroll mediàtic i de la imatge de desgavell del Dragon Khan, molt ocurrent i explotada fins a avorrir per certs mitjans de comunicació. El canvi de color polític a Presidència i algunes actituds personals hi van ajudar. Però he de dir, vist des de dins, que gran part d’ensurts provenien no del propi Govern sinó de fora, de les relacions entre els partits i també en l’interior de cada partit. El Dragon Khan era més fora que dins.
Tots plegats, polítics, periodistes i opinió pública, érem ingenus i qualsevol minúcia del tripartit era llaminera. Ara bé, els Governs que hem vist des d’aleshores, i les seves pujades i baixades vertiginoses, deixen curtes totes les atraccions de PortAventura juntes. I defensaré davant qui convingui que l’equip de Bargalló ho va fer força bé.
Bargalló admetia (Agència EFE, 31/5/2006) que el primer tripartit va tenir “problemes en alguns moments” amb “l’entorn” del President Maragall. També en dono fe, però la mà esquerra i discreció del gabinet del CP, i la bona relació entre Maragall i Bargalló facilitaven la feina.
Ara cal una figura semblant. Un primum inter pares, del segon partit en coalició, que vetlli més pel Govern que pel partit. A més, crec, cal un altre conseller o consellera portaveu que sigui independentista i independent. Per una qüestió d’equilibri i pau. Es va fer en el segon tripartit, amb Aurora Massip, tot i que en aquest cas hauria de tenir rang de conselleria.
El del Conseller Primer Josep Bargalló, a més, és el Govern més torrenc fins avui perquè, a banda d’ell al lloc més alt, hi érem més gent de la Torre. I encara més; a la foto (7/3/2004) s’hi veuen, com a mínim, dos consellers amb vinculacions familiars torrenques: la consellera Tura i el conseller Rañé. La presència de persones de Torredembarra no és condició imprescindible per a un bon Govern, però ajuda. I és bo recordar-ho!
Foto: Celebració institucional del Dia Internacional de les Dones el març de 2004. / GENERALITAT DE CATALUNYA
