LAIA SANCHO GIL
II Premi de Relats Juvenils de Misteri JORDI TIÑENA del Festival de novel·la criminal Creixel.Crims – Guanyadora de la Categoria 2n-3r ESO
La nit era fosca i la boira espessa. Una guineu es despertava sobresaltada després d’haver-se vist atrapada per un terrible malson que l’havia convertit en una presa lenta que fugia a través del bosc. No corria per salvar la seva vida, ho feia per a evitar algun perseguidor precís i imponent que assegurava un destí pitjor a la impassibilitat de la mort, però tan sols existia en sentiment.
L’herba feia olor d’humitat i sufocava l’intens aroma de les flors, protegides en capolls delicats que es mostraven hermètics. Una gran arna volava amb agitació. Aquella nit no havia sortit la lluna i els animals nocturns es mostraven desorientats. La guineu va posar el seu cap sobre les potes, lenta i mandrosament i va tancar els seus grans ulls, deixant-se portar per la somnolència que produïa aquell pesat silenci que havia establert la recent tempesta en el bosc. Malgrat que la sensació de perill intentava mantenir l’alarma en l’encantada ment de l’animal, l’amenaça no semblava aguaitar fora de la fantasia i el cansament es mostrava més insistent que mai en la persecució a les seves preses.
Una olor de fum va inundar la puresa de la respiració de l’animal, ja adormit i incapaç de despertar. La consciència generava vius jocs en la seva ment, apaivagada per una calmant sensació d’irrealitat. Un cérvol va cabriolar veloç sobre el seu cos, encongit en el somni. El seu batec disparat, inextingible per a les oïdes experimentades del depredador malgrat la distància, el va pertorbar momentàniament i va provocar que produís un únic parpelleig que no va captar cap visió. El vent va començar a onejar les fulles en algun moment de la nit, estarrufant el seu borrissol fins a produir-li una esgarrifança amb el fred sobtat i hipnotitzant el paisatge amb el control del seu balanceig constant. Travessava l’aire silenciós malgrat la força amb la qual sacsejava les copes dels més ferris arbres. Ell portava al descontrol un petit foc que s’havia encès en el bosc.
El sol no havia despuntat l’horitzó, sumit encara en la negror, quan el cant d’un eixerit ocell del matí va retrunyir lúgubre per la seva excepcionalitat des de l’ocultació d’alguna branca pròxima. Petites flames llepaven les fulles que ara suposaven la seva presó, però aquest cantava tranquil, responent a la llum que li portava particularment el dia. La guineu per fi es va aixecar, altament adolorida i confusa en resposta a l’entumiment persistent dels seus sentits. Lleugerament inconscient va caminar seguint l’empenta del vent de l’est, que envoltava el seu cos amb el vol d’algunes restes carbonitzades que queien de l’únic arbre aparentment afectat pel petit foc que deixava enrere, fatalment oblidant la intimidació que li havia provocat la crema, com un instint, en despertar.
Amb curts passos va caminar sobre el rastre de les petites petjades d’un conill que ja es trobava molt lluny en aquells moments. Una punxant fam cridava a mobilitzar-se al seu cos, i malgrat no sentir cap soroll al seu abast, va començar a perseguir amb curiositat el rastre d’una oxidant olor de sang que embolicava qualsevol direcció que prengués. Va travessar dos petits arços que impedien a qualsevol animal gran seguir l’evasió amb la qual el conill havia garantit la seva sort hores enrere, però a penes havia notat la punxada de dolor que haurien d’haver-li produït les estretes branques espinoses en fregar el seu llom, quan es va trobar en un petit cau que va forçar la seva vista nocturna. Va continuar desplaçant-se per la gruta amb el mateix ritme lent i indiferent malgrat tenir un vague destí, fins que les seves parets es van eixamplar en un possible final del camí. Allí va trobar el conill, mort i sentenciat per l’urpa d’un animal que no s’havia molestat a recollir la seva presa com a mos. La seva naturalesa no coneixia aquest comportament i va aprofitar la deixada víctima, conduint-lo a una plaent sacietat que el va impulsar a completar la llarga nit amb el somni.
Un miler de sorolls de rosegadors es feien persistents a través de les parets que formaven l’endurida terra. Van passar moltes hores fins al moment en què els sons de la seva inquietud a poc a poc es van anar extingint. Els ratolins s’estaven deixant morir de fam, arraconats a l’interior dels seus caus. El sol havia sortit sis vegades des que s’havien refugiat de la pluja, presentant en l’exterior dies ombrívols.
La guineu es va despertar novament, esperant trobar un nou dia, però es va trobar desorientada en la calor de la cova que havia alimentat la seva tranquil·litat. Per fi s’havia deslliurat de la sensació d’imprecisió i es va veure atreta pel rumor del rierol que filtrava petits tolls en l’estada. Seguia l’únic camí que l’impulsava a sortir cap a la naixent llum que li provocava estralls per a acostumar els seus ulls al dia, momentàniament encegats, quan va proferir un sonor gemec de dolor en xocar contra l’esbarzer que custodiava l’entrada. La sortida semblava certament impossible mentre una petita gota de la seva sang lliscava fins a terra des d’una esmolada espina. Les branques semblaven haver-se ressecat i enfosquit des de la seva estada, igual que la naturalesa, que exposava un lleuger pansiment en l’exterior, il·luminat aparentment per una llum que s’elevava des del terra. La guineu va tornar sobre els seus passos i va començar a excavar la humida terra, tan apagada i grisa com la cendra.
Amb temps, quan va aconseguir a la fi procurar-se una sortida el cel estava encès en un estrany capvespre que tenyia les ombres de vermell. Una cosa discordant amb l’harmonia de la nit es movia agitant les branques que havien espantat els corbs. La guineu va arribar amb lleugeresa, constreta per la set, al costat del rierol i es va ajupir per a donar petits glops a l’aigua malgrat la seva desesperació. Aquella nit semblava antinatural no trobar-se sol i el silenci podia suposar la millor protecció.
Lluny del seu cau, va emprendre una caminada pel vessant del riu intentant procurar-se una llar per a passar la nit. Sense deixar de caminar, va sentir com el bosc es removia a la seva esquena, tant preses com depredadors causaven gran rebombori des de la llunyania. Un udol esgarrifós va travessar l’aire amb l’arribada d’una nit que semblava carregada d’anticipació, ben bé com si l’haguessin invocat. El llop s’havia fet sentir creant la certesa que estava més prop del que pensaven. La guineu, moguda per un impuls d’inquietud, va córrer definitivament cap a la vegetació frondosa, intentant fondre’s amb el bosc. Deixava un lleu rastre sagnant darrere seu i l’olor de terra i algunes cendres de les quals no es desprenia el seu pelatge feien que cap depredador es pogués desentendre de l’evident rastre. El pelatge vermell de l’animal ressaltava el lloc on era i reduïa les seves possibilitats de quedar amagat entre els arbres on s’agenollava, encara que no semblava ser conscient d’aquella circumstància mentre vigilava la clariana que s’obria davant d’ell.
Unes passes distants de sigil, plens de seguretat i atreviment, van començar a sentir-se pels voltants. Qui les provocava havia sabut arribar fins allí sense alertar ningú, però en els últims metres havia decidit passejar-se entre l’agitació de la naturalesa amb vanitat. La mala herba es va obrir gairebé abans que la criatura passés. Encara que el bosc era vell, la seva aparença semblava trobar-se entre una naturalesa recentment estrenada. Malgrat estar molt present, el llarg pelatge fosc que recobria tot el seu cos i feia la seva grandària real inestimable i li donava una aparença incorpòria, tan voluble i destructiva com el fum d’un incendi. La guineu va recular inconscientment quan va veure que tirava el cos del llop a un racó, ensangonat i desfet com si fos una simple despulla. Els llops eren ancestrals per als animals del bosc però no mereixien el respecte d’aquella criatura.
L’espantall es va tornar lentament cap a la guineu, sense necessitat d’haver passejat prèviament els ulls per clavar-li la mirada, encesa per la flama d’un delit fosc, i hauria jurat que es llepava els llavis sinó és perquè no havia mostrat gens d’interès a cruspir-se la seva presa. Va quedar atrapada, sense ser capaç de reaccionar fins a quedar lliure d’aquells ulls promesos de destrucció, que van anar a atendre un petit esquirol que corria pel sol. Es va girar amb rapidesa però va poder veure com l’animal desapareixia d’una urpada desinteressada. Llavors va entendre que la criatura li havia deixat temps per a córrer abans de caçar-ho sense remei. Se li va ocórrer de sobte que potser la presència d’aquell ésser estava sotmetent tota la vida del bosc a una espècie de joc estrany i retorçat pel seu plaer momentani.
El petit animal no es permetia deixar de córrer, encara que el seu destí ja estava determinat, i podia sentir amb perfecta claredat la presència de la bèstia, d’una antiguitat i foscor com cap ésser mortal podria carregar amb el temps del qual disposava. El seguia sense pressa, arremetent contra les plantes i animals que es creuaven al seu pas. La guineu, alentida pels segons que dura una expiració, es va veure mortalment ferida per unes ungles que en estirar-se la bèstia la van assolir.
La criatura es va limitar a apartar-la d’una sola envestida, sense preocupar-se per rematar-la. Aquesta va respirar el seu últim alè, ofegada per la sobtada turbulència de l’aire. La lluna provocava ombres estranyes a terra, que s’anaven estenent com a urpes, eclipsades per uns núvols baixos que aportaven cada cop més foscor als voltants. Silenciós i ràpid, el foc s’estenia des de feia hores a la nit per les copes dels arbres, creant cascades d’un fum tan espès que segons qui el veiés podria assegurar que estava dotat de vida i voluntat.
La bèstia es movia lliure, com una mort tan extensible i poderosa que permetia a les seves preses córrer fins a ser arraconades pels límits del bosc. Quedaria algun supervivent al seu pas o només serien cendres?
Hi havia una nova amenaça en posseir el control del foc. Una maledicció, com ferotge esperit, arribaria a qualsevol terra on s’encengués la seva flama.
Els humans correm el perill de poder provocar incendis.
Inatge: VÍCTOR CENTELLES
