TONI CABANILLAS – Altafulla, 23/3/2023
La Júlia seu en una terrassa concorreguda del poble i demana, educada, un descafeïnat. Jubilada des de fa anys, fa prop d’una dècada que és veïna d’Altafulla i actualment viu de lloguer en un pis de tres habitacions al cor del municipi. “Et confessaré una cosa: ara per ara estic pagant 800 euros al mes i em sento absolutament escanyada”. La Júlia conviu amb el seu fill i res li fa patir més que el futur incert que li podria deixar “el dia que jo falti”.
El problema de l’habitatge és una roca endèmica a la sabata municipal que sembla haver-se agreujat de manera notòria en la darrera dècada. “La principal peculiaritat d’Altafulla és que es tracta d’un municipi especialment car”, exposa Sergio Nasarre, catedràtic de Dret Civil i primer director de la Càtedra UNESCO d’Habitatge de la URV. Nasarre hi veu una suma de diversos factors, entre els quals hi aflora el fort accent turístic de l’economia altafullenca, que caracteritza i condiciona el municipi costaner.
Un altre element de primera magnitud per entendre les arrels de la crisi, segons el catedràtic de la URV, és el fort predomini que mantenen els habitatges unifamiliars al mapa altafullenc. “Un model de municipi que té més xalets que blocs de pisos no és compatible amb una oferta assequible de lloguers i compravendes”, detecta. El Pla d’Habitatge que la Càtedra va elaborar per a l’Ajuntament d’Altafulla l’any 2021 recollia que el 55% dels habitatges construïts al poble del Baix Gaià eren unifamiliars, una xifra que duplica la mitja de Catalunya (27%). Destacava que aquest progressiu encariment dels preus amenaça en particular els més joves i les famílies amb recursos limitats.
A la poca -i prohibitiva- oferta existent cal sumar la manca de consensos sòlids sobre els quals edificar-hi solucions. “Una de les propostes que nosaltres vam fer era la convocatòria anual d’una taula local d’habitatge amb tots els agents implicats, públics i privats, per tal de posar en comú els grans reptes, preocupacions i prioritats a abordar”, comenta amb serenor Nasarre. “El que no té cap mena de sentit és que el plenari aprovi un pla que no s’acabarà desenvolupant mai perquè no tindrà continuïtat cada cop que canviï el govern municipal de torn”, es lamenta.
La Júlia es va prometre a ella mateixa que el lloguer elevat que està pagant seria “una mesura provisional, limitada a un any com a màxim”, però avui és plenament conscient que el rellotge corre i no sorgeixen alternatives millors. “Tot està més car cada dia que passa, i em costa molt no ser pessimista”, raona. Es pregunta “qui pot pagar” l’actual correlació de preus per viure-hi i reflexiona amb pena que “a Altafulla, ja no hi ha lloc per a famílies com la meva”. Contempla molt seriosament l’opció de buscar una propietat en altres localitats properes on el mercat romangui molt menys tensionat.
Abocats a marxar
“Aquest és un fenomen que entenc perfectament, com no podria ser d’altra manera”, s’hi solidaritza l’exdirector de la Càtedra UNESCO d’Habitatge. “Per molt que t’agradi un lloc, és lògic que si no trobes un habitatge per a tu et vegis abocat a acabar-hi marxant”, opina Nasarre. Bona part d’aquest risc s’acarnissa amb les generacions més joves nascuda al municipi, empeses a la porta de sortida “per manca d’accés a l’habitatge” en el seu municipi natal.
“És una llàstima”, subratlla, “perquè estem parlant d’una generació que es vol quedar però no pot fer-ho, que hi manté totes les xarxes de suport i que estaria encantada de què els seus fills el dia de demà creixessin en aquest mateix ambient”. És el cas de la Sònia, per exemple, que fa prop de dos anys va canviar Altafulla per Reus i que no troba “cap opció assumible” per tornar “allà on he crescut, on voldria formar la meva família i on hi tinc un vincle afectiu”. Assegura que “mai he deixat de buscar” i que no pensa deixar-ho de fer, però és conscient que l’oferta actual “és caríssima” i que els números no surten. “Ho trobo elitista, Altafulla sembla haver-se convertit en un poble per a rics”, protesta.
La darrera actualització de l’INCASOL ja situa el preu mitjà del lloguer a Altafulla com el més alt de la demarcació de Tarragona, per sobre dels 730€ euros/mes, i les perspectives no semblen amables. La creació d’una borsa dedicada a lloguers assequibles, la conversió dels habitatges estacionals en residències principals o la implementació d’una Oficina Local d’Habitatge que funcioni com a punt d’informació són algunes de les quinze accions concretes que el Pla d’Actuació Municipal proposava enlairar fins l’any 2025. Un any i escaig després, l’Oficina d’Habitatge ja ha tancat per decisió del consistori, tot argumentant que la voluntat de l’Ajuntament és “que hi hagi una persona que hi pugui donar un cop de mà en els moments de subvencions per al lloguer”, en paraules de la regidora de l’àrea, Marisa Méndez-Vigo. “A mi això em sembla un error gravíssim”, se sorprèn el catedràtic de la Rovira i Virgili. “La pregunta que s’ha de fer ara Altafulla és quin model de municipi vol ser, a 30 anys vista?”, pensa en veu alta. “Una ciutat dormitori?”, es pregunta. “El repte és gegant i de vegades sembla que no formi part de l’agenda de ningú”, conclou. La Júlia i la Sònia sí que s’hi deixen la son, en mirar el problema de cara. Com tantes altres Júlies i Sònies que hi comparteixen la mateixa creu.
