JORDI SALVAT
Nascut a Tarragona el 1976 però amb profundes arrels rierenques, Ricard Ramon i Sumoy va créixer entre les dues poblacions. És politòleg i, després d’una llarga carrera a Brussel·les, actualment és cap de la unitat adjunta a la Direcció General d’Agricultura i Desenvolupament Rural de la Comissió Europea. Però també té una vessant d’investigador al voltant de l’agricultura a la Riera i el Baix Gaià i acaba de publicar el llibre La lluita per l’aigua a la conca baixa del Gaià.
Estem fent l’entrevista a la resclosa del Catllar. Per què ha escollit aquest espai?
He pensat que havíem de buscar un lloc on hi hagi aigua i que tingui a veure amb el que s’explica en aquest llibre i aquest indret, des de fa almenys vuit segles, és el punt central de tota l’organització hidràulica del Baix Gaià. Des d’aquí, s’ha desviat l’aigua cap als quatre molins fariners que hi ha a Ardenya i la Riera i tota la seva horta. La síquia que comença a la resclosa i que té cinc quilometres de llargada és l’única del Gaià que portava aigua a quatre molins. El més habitual és arribar només a un molí. El monestir de Santes Creus era el propietari del primer molí i va fer portar l’aigua des d’aquí, construint la resclosa.
Com era aquesta primera resclosa?
Era d’estaques, pedres i fang, fins que el 1963 es va fer com és actualment. El setembre vinent es compliran seixanta anys. Era l’única resclosa que quedava al Gaià que no era d’obra. La va construir la Comunitat de Regants de la Riera, acabada de constituir. I el penúltim dels litigis que tracto en el llibre era sobre com i qui havia de pagar la resclosa. És el darrer litigi entre regants i moliners, que és una constant d’aquest llibre.
Qui va acabar pagant?
Al final van acabar pagant meitat i meitat regants i moliners, que era la fórmula en què s’havien posar d’acord per fer modificacions en la xarxa de regadiu. Va ser una resolució del Contenciós-administratiu de Barcelona el 1965.
A la conca baixa del riu Gaià trobem molts conflictes al voltant de l’aigua.
Sí. A més dels quatre molins esmentats, al tram baix del Gaià trobem diversos molins en el complex preindustrial del Gaià, que després van ser dues papereres i fàbrica d’electricitat, i sota les Coves Roges, ara cobert pel pantà, hi havia el Molí de Pomerí i la Paperera del Gaià, molt important. I a la Riera trobem aquests quatre molins: el de Fortuny, el Molinet de la Riera, el del Mig i el de la Torre. Aquest últim pertanyia al Comte de Santa Coloma, el senyor de Torredembarra. I també era propietari del que hi ha a la resclosa.
Quan comença el llibre?
Una mica abans de les Desamortitzacions, just després de la Guerra del Francès, el 1817, amb un primer cas concret, quan el Comte de Santa Coloma i el Marqués de la Bàrcena tenen un litigi amb els terratinents i l’Ajuntament de la Riera, que arriba al Governador de Tarragona i els tribunals per la gestió de l’aigua a la Riera, En aquell moment surt un tema, que havia sentit de petit explicar a casa meva i és l’origen del llibre, que és que hi havia un costum que l’aigua durant el dia era per al rec i a la nit pels senyors que tenien els molins.
Com acaba aquest litigi?
Acaba el 1830 a la màxima instància de l’època, la Batllia del Reial Patrimoni, i la sentència acaba dient això i que si els pagesos volen fer servir l’aigua de nit l’han de pagar als nobles. Hi ha 300 pàgines pergamins sobre el litigi. I això va romandre així fins els anys setanta. Quan el 1959 es constitueix la Comunitat de Regants de la Riera, aquests drets històrics es formalitzen i es posen en un text legal.
Hi ha més conflictes?
Sí. Sempre hi ha algun pagès que necessita regar de nit. No es posen d’acord amb el preu de l’aigua. Parlo d’un litigi sobre el preu de l’aigua el 1958. Llavors ja es cultiva la mongeta i l’albergínia a la Riera i hi ha una expansió agrària molt potent. S’ha d’aprofitar cada gota d’aigua. S’han de posar d’acord pagesos i moliners davant de notari i hi intervenen els millors advocats de Tarragona de l’època.
Fins on arriba el llibre?
El llibre l’acabo el 1980, perquè és quan el cicle de la sentència dels Comtes de Santa Coloma es tanca. Els drets del Molí de la Torre acaben en mans d’Empetrol i és l’empresa petroquímica qui assumeix els drets industrials de l’aigua. Afortunadament els regants de la Riera estaven molt organitzats i van presentar diverses demandes als tribunals i van aconseguir una gran victòria judicial al Tribunal Contenciós-Administratiu i el Complex Petroquímic va haver de de respectar els drets que tenien adquirits els regants. També parlo de tota la discussió sobre la construcció de l’embassament i com els pagesos es van mobilitzar. Si no ho haguessin fet, a les hortes de la Riera avui no hi hauria aigua. I hi ha una cosa que m’ha xocat, revist l’hemeroteca de l’època.
Quina?
Els anys setanta es decideix construir una refineria a Tarragona i un cop decidit que sí es va començar a estudiar d’on sortia l’aigua. I arriben a un pacte, que és un dels arguments del llibre: hi ha molt de conflicte, però l’aigua és un recurs que estàs obligat a pactar i negociar. L’any 1979 Enpetrol va estar obligada a negociar amb els regants la modernització de tot aquest regadiu i va ser l’empresa qui va finançar l’entubament de la xarxa completa del Catllar i el revestiment de la síquia de la Riera. La xarxa secundària de la Riera la va finançar Repsol amb un mecanisme d’estalvi d’aigua, que podria fer servir la química. El llibre acaba en un moment que no ha arribat el debat de la sostenibilitat.
Ningú parlava de sostenibilitat?
No. A Catalunya i l’Estat Espanyol arriba als anys vuitanta amb la integració a la Comunitat Econòmica Europea i la legislació ambiental, la sostenibilitat i el paisatge. I coincideix amb l’entrada en crisi de l’agricultura professional i hi ha un canvi de model social. I per això tanco el llibre el 1980, que és quan es tanca aquesta lluita per l’aigua.
Foto: Ricard Ramon i Sumoy amb el llibre a la reclosa del Catllar. / CAROL CUBOTA
Pots veure l’entrevista completa a Torredembarra Actualitat TV AQUí.
