TONI SACRISTAN
Un CSOA (Centre Social Okupat i Autogestionat),és un espai de contrapoder popular que serveix perquè persones i col·lectius duguin a terme activitats que difícilment es podrien realitzar sense l’existència d’aquests tipus d’espais, i que a la vegada, serveixen per evidenciar la manca d’espais destinats a un oci alternatiu, de pensament crític i autogestionat als municipis; i per altra banda, assenyalen la paradoxa del fet que existeixin tantes cases i locals buits i abandonats i tanta gent vivint al carrer.
El CSOA Les Naus, com tants d’altres, són espais que s’han gestat sobre la necessitat de recuperar i donar una funció social a tots aquells espais que romanen tancats amb el propòsit de seguir especulant i enriquint-se, mercadejant amb el preu del sòl. Són moltes -masses- les cases i els locals buits, tancats i abandonats, amb greus problemes de salubritat a les nostres viles i ciutats, la qual cosa ens condueix a fer un raonament lògic: l’habitatge ha deixat de ser un dret i ha passat a ser un bé objecte de mercat susceptible de fer negoci.
El conflicte obert amb el CSOA Les Naus no és de naturalesa legal, malgrat que alguns s’entestin a fer-nos-ho creure. Si aquest conflicte se segueix dirimint des d’aquesta perspectiva, és evident que el pes de llei acabarà desembocant en un desallotjament, i amb molta probabilitat, amb procediments civils i penals contra alguns dels seus i les seves integrants. Però perquè ens diuen insistentment que okupar un espai abandonat per donar-li un ús social és il·legal i contrari a l’ordre públic? En primer lloc, per una qüestió moral (i és important no confondre moralitat amb legalitat), i és que les persones i col·lectius que alliberen un espai abandonat per a dur a terme aquelles activitats crítiques amb el sistema, i que a la vegada ofereixen una altra manera de viure i de funcionar, estan posant en qüestió i en evidència el sistema capitalista.
Quan el capitalisme no serveix per a proveir un habitatge digne per a totes les persones, i els moviments socials sí, es posa en evidència al capitalisme. Quan el capitalisme no permet que persones i col·lectius desenvolupin els seus projectes i formes de vida de forma autogestionada, sense la tutela institucional i allunyats de l’oci consumista, i els moviments socials ho faciliten generant alternatives, es posa en evidència al capitalisme. Quan els ajuntaments no poden oferir espais per a les entitats, i els moviments socials sí, s’està posant en qüestió la lògica institucional del sistema. Quan els ajuntaments són incapaços de parar els peus a les dinàmiques depredadores que segueixen destrossant el nostre territori, es posa en evidència la inutilitat d’aquestes institucions. En definitiva, quan la gent ofereix tot allò que el capitalisme no pot oferir, s’evidencia que el capitalisme no serveix per allò que diu servir. I tot això, el capitalisme, els seus polítics, la seva justícia i la seva policia no ho poden suportar ni tolerar, i és per això, que per defensar-se, protegir-se i vendre’ns la imatge de sistema sostenible, just i humà, recorre a les lleis que li són favorables, i així aconsegueix legitimar-se.
Però què en diuen les lleis de l’Estat Espanyol? Com he dit més amunt, si ens movem en el terreny exclusivament legal, la gent sempre hi surt perdent. Anem per parts, a diferència del que pensa molta gent, la Constitució Espanyola del 1978 no reconeix el dret a l’habitatge com a dret fonamental, és a dir, com un dret de protecció especial i susceptible de recurs d’empara si es lesiona o es vulnera. Certament, l’article 47 de la mateixa Constitució diu que els espanyols tenen dret a un habitatge, però això no és un dret, sinó que és simplement una idea que el legislador, mitjançant una llei orgànica ha de desplegar, i fins al moment, això no s’ha fet. El que sí que es consagra com a dret amb una protecció superior, és el dret a la propietat privada; per tant, la constitució espanyola té un rerefons ideològic molt marcat i molt coherent amb els estàndards del sistema capitalista. Podem afirmar, doncs, que la Constitució Espanyola, com a norma suprema i matriu de totes les lleis i reglaments, parteix de la idea que el que primer cal protegir és el dret a la propietat privada.
Però no cal ser jurista, només cal ser persona amb un mínim de sentit comú, per entendre que el que realment està en perill (i que per tant s’ha de protegir) no és la propietat, sinó que és l’accés a l’habitatge. Una vegada totes les persones tinguem garantit un habitatge on viure dignament, tindria més sentit blindar el dret a la propietat privada, però fins al moment, s’està protegint un dret, el de la propietat, el qual només el pot exercir qui el posseeix, que no deixa de ser una immensa minoria del total de la població. És un perill confondre drets amb privilegis. És per això que ens diuen que el CSOA Les Naus s’ha de desallotjar perquè és il·legal. I és il·legal perquè els constituents que van fer la Constitució, i els legisladors que la despleguen, actuen en pro d’un sistema que de forma directa o indirecta els reporten beneficis, i per tant, amb aquests esquemes, les lleis seguiran defensant i legitimant als que menys protecció necessiten.
