TONI CABANILLAS
A les portes d’un estiu que no serà el que volíem que fos —per segona i esperem que per última vegada—, em confesso cada vegada menys resignat a quedar-me per la zona. No crec que us soni marcià si us explico que jo mateix soc d’aquelles persones que no posaran mai cap excusa ni impediment per agafar els avions més matiners i anar a parar com més lluny millor. Però enguany estic pràcticament segur que no ho faré. Podem interpretar la pandèmia i les seves restriccions com un fre a la llibertat i posar-nos a renegar com si servís per alguna cosa; o ens ho podem prendre com una oportunitat de reenfocar la mirada i de valorar allò de què abans decidíem passar de llarg. Per davant del gaudi de descobrir mons llunyans, jo aquest estiu em quedaré amb la il·lusió de redescobrir els racons i les petites meravelles de casa meva. De casa nostra. Ep, i amb molt de gust.
Crec poder afirmar —sense haver de témer rectificar— que els fills de la Costa Daurada ho tenim (pràcticament) tot. Platja i muntanya, jardí i terrassa, ciutat i natura, brisa i moreno. I un blau marí que cura tots els mals. No expliqueu el secret, molt millor que només sigui nostre.
Tota aquesta castanya que portem a sobre haurà servit d’alguna cosa si ens ajuda a valorar allò que sempre hem tingut a l’abast de les nostres mans. I a poder fer d’amfitrions, ben orgullosos, i tornar a presumir que sí, que som nosaltres, fills de pescadors; que aquest paradís de mar salada és i sempre ha estat casa nostra. Planyo tots aquells que han sortit a buscar la felicitat a l’altra punta del món sense saber que la tenien a tocar de casa.
Sí, tornem a ser a les portes d’un estiu que no serà el que volíem que fos —per segona i esperem que per última vegada. I no passa res. Surt per la porta, posa’t guapo (o guapa), despentina’t, trepitja la sorra, mulla’t els peus, tanca els ulls. I ja gaudirem del que hagi de venir.
Salut, vacunes i molta paciència, amiga lectora. Que ja saps que les tres van de la mà.
