JORDI SALVAT
ETA i Batista (i també Torredembarra) En un dinar davant del mar a Torredembarra, del qual tinc un testimoni, el meu amic Antonio Sonsona, Madariaga va afirmar taxativamemt: “Fuimos nosotros.”
El darrer llibre de l’Antoni Batista, ETA i nosaltres, també passa a Torredembarra. En aquesta frase de la pàgina 92, qui va ser fundador d’ETA, Iulen de Madariaga, reconeix en un àpat davant la façana marítima del nostre municipi que va ser l’organització terrorista, sense l’ajuda de la CIA, qui va matar el cap de govern franquista Luis Carrero Blanco. Aquest suport dels serveis d’intel·ligència nord-americans en el magnicidi era una versió que els serveis secrets franquistes havien escampat. De fake news ja n’hi havia quan no existia internet.
El desè llibre sobre ETA de Batista és una delícia per diverses raons. Una primera és que és un repàs molt exhaustiu de la història de l’organització des de la fundació a la seva dissolució —perquè ETA ja està dissolta malgrat que molts s’entestin a dir que continua existint. Els qui ja hem complert més de trenta anys tenim una determinada relació amb ETA i el conflicte basc segons la generació a la qual pertanyem. És el meu cas. Mentre capítols com els primers atemptats o judicis com els de Burgos són imatges de TV o capítols de llibre i la massacre d’Hipercor em trasllada a la infantesa, recordo molt clarament què feia la nit que van assassinar Ernest Lluch. Tots tenim la nostra relació emocional amb ETA.
M’ha interessat molt com Batista, en alguns moments del relat, passa de ser observador a protagonista. O almenys secundari de luxe. Entre els anys 2003 i 2008 va formar part de l’equip de comunicació del govern català i va tenir un paper actiu en les relacions entre ETA i el seu entorn amb l’executiu encapçalat per Maragall i després Montilla. En una primera etapa a l’equip de Josep Bargalló com a conseller primer. Torna a aparèixer Torredembarra. Molt interessant també és la incursió de Batista en el conflicte irlandès i dels aprenentatges que en podem treure per Euskadi. Per La Vanguardia, a finals dels noranta, va seguir el procés de pau de Stormont i el Congrés Extraordinari del Sinn Féin que havia de ratificar l’alto al foc definitiu per l’IRA. Per les pàgines del capítol 17 desfilen Gerry Adams, Martin MacGuiness, Tom Hartley… però també Ian Paysley, John Major i el Príncep Carles.
ETA i nosaltres és també un manual de periodisme, de com fer bon periodisme. És el que Batista denomina la polifonia de veus, documentant-se primer i buscant després el testimoni dels diferents implicats en un conflicte tan complex com el basc. Però també és molt didàctic explicant com accedir a aquestes veus sovint oposades, superant els obstacles, els anticossos que pot generar el periodista. L’exemple més paradigmàtic és Jon Idígoras. Un capítol que arriba a ser entranyable. El llibre de Batista és un manual de com fer bon periodisme d’investigació, que res té a veure amb el periodisme de filtració, de dossiers, tan estès actualment. ETA i nosaltres hauria de ser obligatori a les facultats de periodisme.
Són 260 pàgines que es fan molt agradables de llegir —i segur que encara més de rellegir— per com les escriu l’autor. Et tracta com a lector intel·ligent, amb aclucades d’ull i fina ironia que abundant en tots els capítols. Us animo a llegir, doncs, no només aquest llibre sinó també els anteriors que l’autor torrenc ha escrit sobre ETA i el conflicte basc. I és que hem d’estar orgullosos que la persona que sap més sobre el conflicte basc —almenys de fora d’Euskadi— i que ha volgut compartir-ho en centenars d’articles i una desena de llibres visqui entre nosaltres.
