JORDI SALVAT
En aquest article us podria parlar de la tristor que sents quan es mor el teu pare. O de la solitud profunda que experimentes quan estàs dret en el primer banc de l’església, amb el seu fèretre gairebé a tocar. Però no ho faré. Almenys en aquestes línies que podreu llegir a continuació. Us volia parlar de qui era el meu pare, l’Anton Salvat Coch (1941-2020). La majoria dels qui llegireu aquest article no el vau conèixer, perquè un dels trets de la seva personalitat era la discreció. Fins i tot ho ha estat afrontant la seva mort, sense fer soroll, amb aquella paciència que també tenia, imprescindible per ser un bon pagès. Era un bon pagès, perquè ja ho era el seu pare i també el seu avi. La terra es porta a la sang i es transmet generació a generació.
Però l’Anton també va ser capaç d’afrontar amb valentia la revolució tecnològica que va viure el camp català els anys seixanta. Va aprendre a fer anar el tractor per realitzar les feines que el seu pare havia fet amb la mula. A conduir una furgoneta per anar a vendre a Tarragona, un trajecte que abans feien en carro. Va introduir nous cultius gràcies a la millora de la qualitat de l’aigua i interpretant els canvis en les demandes del mercat. Tot això ho va fer amb el treball en equip amb el seu germà Josep Maria. Es complementaven amb una perfecció que, els estius que vaig ajudar-los a l’hort, només podia fer que admirar. Tots dos van ser capaços de tirar endavant l’explotació agrícola familiar en una època molt complicada per a la pagesia, a partir dels anys setanta i vuitanta. Hi va dedicar moltes hores. De sol a sol, literalment. Les vacances no existien. Potser per això el meu pare va comprendre amb naturalitat que la seva seria la darrera generació de la família que es dedicaria a la terra i va acceptar que els seus fills busquessin altres camins laborals a la seva vida. Va treballar la terra fins que la salut li ho va permetre, perquè, si n’hagués disposat, hauria anat al tros fins a l’últim dia, encara que aquest fos petit.
Per ser un bon pagès cal ser bona persona. I mon pare ho era. Que jo ho digui no té gaire valor, però que ho diguin molts dels seus convilatans o col·legues de municipis propers és diferent. Era afable i costava molt que es barallés amb algú. L’austeritat també era un dels trets del seu caràcter. No li calien luxes. En tenia prou amb una feina que l’apassionava i una família que estimava i l’estimava. I si el Barça guanyava, millor.
L’Anton Salvat Coch ha estat un dels darrers pagesos de la Torre, que ara ja es poden comptar amb els dits d’una mà en una societat que s’ha allunyat ràpidament del camp. Ho va escriure a Facebook hores després de la seva mort un jove col·lega seu, el també torrenc Daniel Rovira: La pagesia de la Torre està de dol.
Foto: L’Anton Salvat conduint la carrossa del rei negre en la cavalcada de Reis de 1964. / ARXIU FAMÍLIA SALVAT
