CARLES MARQUÈS
“Quan la guerra acabi, un dia ens reunirem a Torredembarra; allà veuràs el que és bo…”, li deia Antoni Sonsona Millán al seu soldat d’enllaç, el manresà Ferran Torrescasana. Però no s’hi van reunir mai, perquè Sonsona, tinent del quart batalló de la 134a Brigada Mixta de la 31a Divisió, va morir poc després en un “sagnant episodi” de la Guerra Civil, en paraules del mateix Torrescasana, l’intent fracassat per part de l’exèrcit republicà de fer fora l’avançada nacional d’una posició estratègica, la muntanya de Sant Corneli: “Encara, quan hi penso, segueixo preguntant-me què es pretenia amb aquella tossuda temptativa de foragitar l’enemic d’una posició que, sabedor de la seva importància estratègica, havia convertit en baluard inexpugnable.” En aquesta serra del Pallars Jussà, la nit del 25 al 26 de maig de 1938, en el marc de la batalla del Segre, hi van deixar la vida bona part dels soldats republicans, “quasi adolescents”, que hi van participar.
Torrescasana narra amb cruesa els fets i explica que, a la matinada, “el soroll de la lluita ha minvat i la foscor deixa pas a la primera llum de l’albada. Aixeco el cap i observo, a pocs metres davant meu, el cos inert, inequívocament sense vida, del tinent Sonsona.”
El testimoniatge, fins ara inèdit, del soldat manresà, es pot llegir en el relat titulat “Sant Corneli, la muntanya sinistra”, que forma part d’un conjunt de tretze memòries de soldats del Bages recuperades per l’Associació Memòria i Història de Manresa, que lidera l’historiador Joaquim Aloy. El relat de Torrescasana i els altres joves de les lleves del biberó i del xumet es poden consultar al web www.memoria.cat/llevadelbibero, i se’n pot trobar un detallat resum d’un altre historiador manresà, Joan Esculies, al diari El País (https://cat.elpais.com/cat/2020/07/16/ cultura/1594897510_ 204394.html).
Antoni Sonsona va néixer a Torredembarra el 17 de febrer del 1916, fill d’Antonio Sonsona Yebra i de Lucía Millán Sonsona, tots dos de Samper de Calanda. De Sonsona, Torrescasana diu que era ferm de cor, valent, idealista. Jove, no gaire més gran que el seu soldat d’enllaç, Sonsona va ser ferit al front d’Aragó, “encara coixeja, ajudant-se amb un bastó quan el terreny ho requereix”, i el seu comportament en aquell fet bèl·lic li va valer el grau de tinent. A partir del moment que es coneixen, escriu, “més que un superior que dona ordres, tindré en ell un company més, un amic”.
Una casualitat que cap dels dos va arribar a saber és que Torrescasana, que va morir fa cinc anys, era de professió tipògraf i treballava en una impremta, com ho va fer un dels germans de l’Antoni, el Miquel. Amb els fills del Miquel, l’Antonio “dels diaris”, que porta el nom de l’avi i l’oncle, i la Maria Teresa, parlem d’ell, i em faciliten la foto que acompanya aquest article. Per a ells ha estat una descoberta saber de font directa i escrita on va morir l’oncle, perquè algú a la Torre afirmava que l’havien vist a la batalla de l’Ebre. De la mort de l’oncle se’n parlava poc o gens a la família, i l’Antonio només recorda la tristor que presidia la taula de cada dinar de Nadal per l’absència del tiet.
On pot ser enterrat Antoni Sonsona Millán? No ho sabem, però un cop més el valuós text de Torrescasana ens en dona una possible pista, i un desig final: “Quan vaig a Sant Romà [d’Abella], abans d’acomiadar-me’n esguardo commogut, mussitant una pregària, un terreny planer cobert d’ametllers, tocant les primeres cases del poble, que any darrere any he vist créixer. Hi foren plantats després de la guerra. En aquell paratge s’hi troba un oblidat fossar comú en el qual reposen la majoria de combatents que moriren en aquell sector del front i en l’epopeia de la muntanya de Sant Corneli. L’anyal florida d’aquells arbres, estenent a l’aire i al sol com una blanca catifa, se m’antulla un símbol de puresa i de pau; la puresa d’esperit d’aquells nois que oferiren el millor que posseïen, la seva vida, i el delit que la pau romangui amb ells, i amb tothom, ja per sempre.”
