ANNA PLAZA
Quan vaig aterrar a Torredembarra, aviat farà sis anys, la Raquel, la coordinadora d’Ona La Torre, em va dir: “Aquí no ens avorrim. De notícies ens en sobren.” L’afirmació no em va agafar de nou. Feia pocs mesos de l’esclat del cas Torredembarra i jo, com a periodista amb bastants anys de “mili”, ja estava familiaritzada amb la convulsa història política de la Torre. Sabia que estaria distreta. Però, de tant en tant, et trobes amb notícies que superen totes les expectatives. Totes. Aquesta podria haver estat una pel·lícula de Torrente o… un capítol de L’escurçó negre.
(Interior. Pista de pàdel)
– Urfff! Baldrich, quan acabem el partit sortirem a fumar a fora.
– Urffffff! Com vulgueu, senyor!
(Exterior. Club de pàdel. Al costat caserna de la policia local)
– Mmmm, Baldrich, m’agrada això que fumes…
– És maria, senyor. Hi ha gent que la planta al soterrani de casa i en fa un bon negoci. Però jo sempre he cregut que són millors els naps gegants…
– Calla, Baldrich, tu i els naps! M’acabes de donar una idea! Sotales pistes de pàdel hi ha un raconet…
(Passen uns mesos. Interior. Dos agents de policia fora de servei juguen a pàdel)
– Urffff. Paco, no sents una olor rara?
– Urfffffff. No sento res! Tinc el nas anestesiat. L’al·lèrgia, saps? I concentra’t en el partit, que t’estic fotent una pallissa!
– Urfffff! Doncs jo sento, no sé, una olor com de maria…
– Pots fer el favor? Que ja hem acabat el torn! Que se’n facin càrrec els agents de guàrdia, que total estan aquí al costat.
– Tu calla i segueix–me!
(Interior. Soterrani del club de pàdel)
– Baldrich, què fas amb aquest vano?
– Ventilo, senyor! Perquè no es noti tant l’olor de les plantes…
– Però mira que ets tòtil, Baldrich! Per a això es fan servir extractors! Calla! Quiet, sento passos…
(La porta s’obre d’una puntada de peu. Apareixen els dos agents pistola en mà)
– Hosti, Paco, ja t’ho deia que sentia olor de maria!
– Ohhhhh, Baldrich, ara sí quehem begut oli!!!
– Ja us ho deia, senyor, que era millor plantar naps gegants.
