J.A, NIEVES
–Però l’estimaves –va dir la mare sense deixar- la acabar, mentre s’acostava a l’espill pel costat de l’ull entumit.
–Tu ho has dit! L-e-s t-i-m-a-v-a. Al principi fa mal, però a poc a poc aprens que el millor que hi ha al món ets tu mateixa. Aprens a estimar- te, a valorar-te… Bé, com a mínim és el que hauríem de fer. Empoderar-nos, nena. Saps què dic, oi? –Lídia va agafar la cara de la mare i va seguir fent retocs. La mare es deixava fer–. I el millor de tot: l’escurçó també va canviar de cau. Saps que ara estan vivint a Salou, en uns apartaments d’alt estànding? Li farà un bunyol, ho sé. Aquell escurçó li succionarà fins a l’última gota de saba i després canviarà de presa. La conec com si l’hagués parit. És una harpia –Lídia parlava sense parar–. Saps què em va dir un dia? Que el que més li agradava a Pere era que l’hi lleparen, i que com jo no ho feia, ella es va oferir. La molt porca! Doncs, au, que l’hi xucli.
–Encara et fa res.
–Ni m’importa ni em deixa d’importar. Ja s’ho farà quan estigui més sec que una moixama! L’amor és complex, Eva. Però no em canviïs de tema, cony! El teu és intolerable. Això és una merda, tia! Jo l’hauria matat. M’hauria tocat una vegada, però a la segona…
–Lídia, per favor.
La mare li va demanar que callés, amb un fil de veu. Feia cinc anys que es coneixien i des del primer moment havien tingut una profunda amistat. Quan Lídia i Pedro es van separar, circumstància que ella els va anunciar en una de les reunions d’amigues, la mare encara no havia estat capaç de posar-les al cas de les seves misèries. Li costava parlar amb les seves amigues del que estava passant a casa, tot i que es repetien constantment que eren les unes per les altres, que la bona amistat es fonamenta en la confiança i que per això, per poder-se ajudar i consolidar els seus llaços, havien de saber-ho tot les unes de les altres. Va ser més endavant, en una sortida nocturna en què van beure més del compte, on la mare es va buidar. On la mare va plorar la seva ràbia i la seva impotència. El seu diari n’és testimoni.
“Ahir vam beure més del compte. Va ser un alliberament, però. Totes teníem, per diferents motius, necessitat d’explotar. No vam arribar a perdre el control, però teníem aquell punt de desinhibició suficient. Feia mala nit, per això no vam anar després del sopar a prendre una copa. Ens vam quedar al restaurant de Maitane, la prima de Frisca. Just en el moment en què ens estava servint les postres, Lídia va aixecar la seva copa i va dir: –Per la nostra amiga Eva, perquè li talli els ous al cabró del seu marit–. Totes ens vam quedar mudes, i jo vaig mirar a Eva amb cara de poques amigues. Em volia morir, però abans la volia matar. Les altres em van mirar, i ja no vaig poder més. No ho vaig explicar tot, però sí que Carles té una zona fosca que quan es fa present el converteix en un desconegut, un enemic. Vaig dir que fins que Eva em va venir a buscar, vaig estar tement que Carles tingués un d’aquells dies de fúria en què tot és possible. Però no, fins i tot em va desitjar que ho passéssim bé. No, ahir no.”
“Quan vaig arribar a casa estava despert, jugant unes partides per internet. Em va repassar amb la mirada, em va preguntar com havia anat, i on havíem acabat la vetllada. Vaig pensar que em diria de fer l’amor; la veritat és que jo, al veure’l tranquil, em vaig excitar, però vaig esperar que ell digués alguna cosa, que s’insinués, que em seduís. Segueixo tenint ganes d’ell. Però no ho va fer. Va seguir jugant. Em va dir bona nit i va seguir jugant. Després vaig sentir com es tancava al lavabo i es masturbava. Vaig voler plorar però em va començar a donar voltes el cap. Encara tinc un mal terrible. M’ha dolgut tot el dia.” Portava molts anys espiant la mare, però, aquell dia, després de ser testimoni de la conversa entre elles, vaig sortir de casa com un espia que s’ha apoderat d’un gran secret i no pot fer res amb ell. Jo no sabia què fer amb el meu, tret d’anar recollint els trossos de la meva carn, que es desfeia a mesura que la meva ràbia m’anava colpejant mentre baixava la Diagonal a tota pastilla amb el meu patí, camí de la biblioteca. En l’alta xemeneia d’obra vista de la plaça, vestigi d’un passat esplendorós, podria la meva ràbia tocar el cel com un altre testimoni imperible.
Aquella tarda em vaig dedicar a perfeccionar diversos trucs de flip i de slide. Estava com posseït. Vaig suar fora mida. I vaig parlar poc, molt poc. Tots volien saber què em passava. Quan m’asseia a les escales, després d’una sèrie de salts, em preguntaven. Però no els vaig dir res. Les escales de la biblioteca són ideals per als slide. No obstant això, vaig caure diverses vegades amb el feeblegrind. No em concentrava. Com m’agrada la sensació de desplaçar-me sobre l’eix posterior. No parava de fer el 50-50 i el 5-0, i vaig pelar molt bé el crooked i el k-grind, dos dels meus favorits. Els altres em miraven i veien com provava trucs sense parar, com si estigués sol, com si la plaça fos un desert amb arestes i desnivells. Una veïna, la de sempre, ens va tirar aigua bruta. També va trucar a la policia. De seguida, una parella de la Policia Local es va presentar a la plaça i, per poc, no vam acabar detinguts.
