M. DOLORES GARCÍA
De cop i volta la vida ha esdevingut una pel·lícula de sobretaula de cap de setmana, d’aquelles de sèrie B que predisposen a la becaina. D’aquelles on un meteorit o un científic boig deixen anar un virus que aniquila la població. D’aquelles on un secundari, que es veia de lluny que moriria el primer, va de cap a infectar-se i penses, “sí home, ningú no és tan ximple”. De sobte ens trobem
en una d’aquelles situacions que diuen que treuen el millor i el pitjor de cadascú, i ens adonem que els típics tòpics de les pel·lícules dolentes són reals com la vida.
Trobem a faltar els nostres éssers estimats i, fins i tot els més esquerps, ja tenim ganes de fer petons i abraçades. Queden coses en pausa (una novel·la i una antologia de relats a punt d’entrar a impremta, els castells, les classes de dansa…) i esperem l’arribada d’una normalitat que no sabem quan arribarà ni si serà tan normal. Coses que fèiem sense pensar, a les quals no donàvem importància, han esdevingut desitjos acaronats amb nostàlgia. El món ha canviat. Mascaretes i guants s’han convertit en un recordatori del que està passant per a tots aquells que no ens hem contagiat o no tenim malalts o morts propers per la Covid-19.
Mentre esperem la desitjada vacuna i l’enyorada normalitat la vida segueix, encara que sigui confinada. No ens aturem, aprofitem l’única cosa bona que ens ha donat el coronavirus: temps per gaudir dels que més estimem i per pensar i restablir prioritats ara que ja sabem el que és important.
