JORDI SALVAT
Facebook ens genera moments de tota mena. Diversió, enveja, admiració, informació, desinformació, nostàlgia i a vegades, tristesa, com la que he experimentat aquest dilluns quan he llegit el comentari del Frederic Zaragoza recordant que just fa un any que va morir el seu germà Xavi. Aquell matí del dissabte 11 de maig, els qui coneixíem el Xavi vam rebre una punyalada en forma de tràgica notícia: la mort d’una persona extremadament vital als 34 anys. I un any després recordem aquell dia trist i tots els moments viscuts amb el Xavi, que en el meu cas van ser ens uns quants i variats.
Com ja vaig dir fa un any, no em considerava amic d’en Xavi. Amic és una cosa molt seriosa. Però si que era més que un conegut -seguint la famosa classificació de Josep Pla-. El coneixia de ben petit i havíem compartit feina un parell de cops. Amb ell, la ironia i les rialles estaven assegurades. Estava en tots els fregaos. El seu polifacetisme era espectacular, imprevisible. Podia portar la campanya d’un candidat polític, fer d’ajudant de direcció d’una pel·lícula, ballar Bollywood, participar a Dames i Vells de Tarragona o al Ball de Cavallets de la Torre o muntar el Yo pongo internacional. Són només algunes de les seves múltiples facetes. Segur que durant el confinament hagués estat molt actiu i a molts ens hauria animat aquests dies tan estranys. Qui sap com. Malauradament no ho sabrem mai.
En Xavi Zaragoza era un torrenc arrelat a Tarragona i, a un lloc i l’altre, el coneixia tothom. No és estrany que aquells dissabte i diumenge tan tristos el Tanatori de Tarragona es quedés petit. No em vull allargar més. Aprofitem almenys el dia d’avui per recordar-lo. Segur que ens farà una mica més bons.
Foto: En Xavi Zaragoza fent d’ajudant de direcció a Sonata per a violoncel, d’Anna M . Bofaull. / MANEL MARTÍ
