Vint anys de l’única moció de censura que ha viscut Torredembarra

JORDI SALVAT

Torredembarra va viure entre els anys 2000 i 2014 el període de més inestabilitat política des de la recuperació se la democràcia el 1979. Fins a quatre alcaldes van deixar el seu càrrec abans d’acabar el mandat sense que fos per voluntat pròpia, sinó impulsats per diferents circumstàncies: Santiago Segalà, Miquel Àngel Lecha, Manuel Jiménez i Daniel Masagué. Però només un, el convergent Miquel Àngel Lecha, va deixar el càrrec a causa d’una moció de censura, i el proper 20 d’octubre farà vint anys del ple municipal en què es va votar el socialista Manuel Jiménez com a nou alcalde torrenc substituint a Lecha, que recordem que havia arribat a l’alcaldia el juliol de 2000 per la dimissió de Santiago Segalà.

Quan es va presentar la moció de censura el govern de Torredembarra només el formaven els tres regidors convergents -Miquel Àngel Lecha, Josep Pujol i Joan Maria Mercadé-. L’executiu pentapartit que havia reelegit Lecha com alcalde el juliol de 2003 s’havia anat desfent com un terròs de sucre. Malgrat que el PSC havia guanyat per primer cop les eleccions municipals per només dos vots -altre cop hi va haver impugnacions de paperetes i el ple de constitució de la nova corporació es va endarrerir unes setmanes- CiU va aconseguir bastir un pacte amb el PP i les tres forces independents: l’Agrupació Democràtica, Vilatans Units per Torredembarra i el Grup d’Independents per Torredembarra, deixant de banda els seus socis del mandat anterior, ERC i PSC, primera i tercera forces més votades aquell 2003.

Moció de censura a Miquel Àngel Lecha (CIU) l’Ajuntament de Torredembarra. Manolo Jiménez (PSC) entre d’altres.

Aquest darrer grup polític, liderat per l’exalcalde convergent Celestí Salort, tornava dotze anys després al govern que havia ostentat per majoria absoluta en el quatrienni 1987-1991. El que semblava impossible, una reconciliació amb el partit que l’havia apartat de l’alcaldia, CiU, s’havia produït. Però als pocs mesos es van començar a produir xocs entre Salort i la cap de llista de l’Agrupació, Maria Dolors Toda. Les diferències van esdevenir insalvables i el GIT va abandonar el govern l’abril de 2004 i el va deixar en minoria. Lecha havia intentat canviar de socis de govern i reeditar el pacte amb socialistes i republicans del mandat anterior , però des de la direcció del partit a Tarragona cedint algun període l’alcaldia, però no ho vam autoritzar. A més, aquell mateix mes, Josep Mercadé havia plegat del grup municipal de CiU i aguditzava ka deriva convergent.

Els grups de l’oposició, PSC, ERC i Alternativa Baix Gaià, a més d’evidenciar en el ple la precarietat del govern de només set dels disset regidors, negociaven amb el GIT la presentació d’una moció de censura amb el socialista Manuel Jiménez com alcalde. El principal escull semblava que era el paper de Salort en aquest futur govern. L’exalcalde va fer finalment un pas al costat, conformant-se amb regidories “menors” i cedint protagonisme al seu número dos, Santiago Ardèbol, que assumiria Hisenda. Després de l’estiu la crisi al govern s’havia agreujat i l’alcalde Lecha signava a inicis d’octubre un decret expulsant els regidors de l’ADMC, PP i VUT de l’executiu, que restava integrat per només els tres edils convergents. Gairebé simultàniament deu regidors dels disset del ple signaven la moció de censura.

El ple del 20 d’octubre va ser molt tranquil, un ambient atípic en les mocions de censura, on la crispació i les males cares són una de les seves característiques. Era la crònica d’una mort anunciada, l’epitafi d’un govern que havia nascut malament, amb masses galls al galliner de la plaça del Castell i que s’havia esquerdat a les primeres de canvi. En el plenari, els retrets de l’alcalde sortint cap als seus ex-socis de govern van ser molt durs i va arribar a reconèixer que el seu propi partit li havia imposat el pacte contra la seva opinió. A l’hora de la votació, hi va haver una sorpresa: l’únic regidor del VUT, Octavi Solé, que fins feia poques setmanes formava part del govern, va votar a favor de la moció de censura. Finalment, onze vots positius.

El GIT havia estat decisiu en aquest canvi i allargaria el seu protagonisme en la política torrenca fins a la seva desaparició del ple el 2015. “L’acord amb el GIT va ser més fàcil del que ens pensàvem i Santiago Ardèbol hi va ser una peça. Salort sabia que el seu temps havia passat. Era com era, però era un molt bon polític. El ple de moció va ser tranquil, l’alcalde i el govern sortint estaven cansats i sembla com si aconseguissin una pau interior”, recorda Manuel Jiménez, que va liderar a partir de llavors un govern amb Gerard Ciuró (ERC),  Santiago Ardèbol (GIT)) i Lluís Suñé (ABG) com a principals lloctinents i que tampoc va ser un camí de roses. Va durar menys de quatre anys i va caure a causa d’una regidora socialista trànsfuga i altra vegada el GIT pactant amb CiU, ADM i PP. Però aquell cop no va caler una moció de censura, perquè Jiménez va dimitir com alcalde. Un altre episodi que va contribuir a la fama de Torredembarra com una de les places polítiques més inestables de la Costa Daurada.

Fotos: A dalt, Manuel Jiménez —esquerra— i Miquel Àngel Lecha es donen la mà i, a sota, una vista més general del ple de
la moció de censura. / JUDIT FERNÁNDEZ / EL PUNT

Hemeroteca

Tweets recents

Share This