LAIA BELTRAN PONS
La majoria d’històries de por que existeixen comencen amb una tempesta amb els seus trons i els seus llampecs. Doncs és així precisament com comença la meva història. Amb una tarda plujosa i una casa amb mi a dins.
Em dic Eithel i és cap de setmana. Els meus pares estan fora, en una convenció. Tinc la casa per a mi sol i l’únic que se m’ha acudit és posar-me a veure una pel·li. És el millor que puc fer, tenint en compte que no tinc xicota i els pocs amics que tinc, no viuen a la vora.
Com que no sabia què posar, m’he acabat decantant per veure (una altra vegada) la meva saga preferida de pel·lícules, tota sencera. Així que dit i fet, he encès la televisió i he posat El Senyor dels Anells: La comunitat de l’anell.
Durant la primera hora, he estat molt capficat en la pel·li, però un cop passat aquest temps, alguns dels pensaments que volia deixar enrere en posar la pel·lícula, han començat a assotar la meva ment altre cop.Des de ben petit, m’ha fet molta por estar sol a casa. Abans, no em passava, però quan tot just tenia vuit anys em va succeir una cosa que em va fer agafar pànic a trobar-me sol.
Els meus pares havien anat a comprar menjar al supermercat i em van deixar sol durant uns quinze minuts, potser vint. Quan van tornar, la casa estava desastrosa. Les finestres trencades, els coixins destrossats, la tele tirada a terra de qualsevol manera… Però el que més va espantar els meus pares, vaig ser jo. Em van trobar tirat a terra de la cuina de bocaterrosa. Estava cobert de sang. D’una sang que desgraciadament era meva.
Els meus pares em van agafar en braços i em van dur a l’hospital més proper, on em van atendre immediatament. Tenia una quantitat infinita de talls repartits per tot el cos. Malgrat que eren petits, la seva gran quantitat, havia fet que perdés molta sang. Per sort, van aconseguir salvar-me a temps i em vaig anar recuperant a poc a poc. Em vaig despertar una setmana després. Estava embolicat amb benes de dalt a baix i gairebé no em podia moure per les fiblades de dolor que em feien les petites ferides cada cop que ho intentava.
Em van explicar el que havia passat, lentament perquè no m’alterés i van venir un parell de policies per fer-me preguntes sobre el que havia passat. Necessitaven tenir totes les pistes possibles sobre el meu agressor per a poder detenir-lo.
Gairebé no tinc records d’aquella nit, però el que sé del cert, és que no va entrar ningú a la casa. L’últim que recordo és estar mirant una pel·li i tot seguit estar al terra de la cuina, cobert de sang i sense poder moure’m.
El següent record és d’una setmana més tard a l’hospital. Després de revisar la casa a consciència, la policia va informar els meus pares que no hi havia cap indici que hagués entrat algú a la casa. Totes les finestres havien estat trencades des de dins i la porta no havia estat forçada de cap manera.
Un cop passat un any, tothom va semblar oblidar el que havia succeït.
Encara tinc petites cicatrius repartides pel tors, els braços i les cames, com a recordatori d’aquell dia, juntament amb el trauma que el meu psicòleg ha anat tractant al llarg d’aquests onze dolorosos anys.
Abans de l’accident, jo ja era un nen poc sociable però les hores al psicòleg i els traumes que em van quedar, van fer que em costés encara més parlar amb la gent.
Quan vaig arribar a l’institut, tothom tenia el seu grupet d’amics, i jo… jo tenia les meves històries.
Com que no parlava amb quasi ningú, vaig començar a escriure petits relats per
entretenir-me. Alguns de romàntics, altres de ciència-ficció, però el que més m’agradava escriure, eren històries de terror. Dedicava tant de temps als meus relats que, en arribar a batxillerat, en tenia l’habitació plena.
El soroll del vent contra la finestra, em desperta del meu estat de trànsit. La pel·lícula ja fa una estona que s’ha acabat. Miro l’hora al mòbil. Són les 23:12. M’aixeco i vaig cap a la cuina. Encara ara sento que els calfreds em recorren l’espina dorsal quan entro en aquesta estança. Obro la nevera i en ressegueixo l’interior distretament, buscant alguna cosa per a poder sopar. Finalment, em decideixo per uns macarrons gratinats de fa un parell de dies. Me’ls serveixo en un plat i els fico al microones. Mentre espero que s’escalfin, miro a fora. Ha deixat de ploure. A causa de la foscor exterior, el vidre de la finestra reflexa lleugerament l’interior de la cuina, i per tant a mi també.
Em miro al mirall improvisat: els cabells despentinats, la pell lleument bronzejada, la dessuadora ampla, els ulls verds… Un moment.
Des de quan tinc un ull de cada color?!?!? El meu ull dret, abans verd, com l’esquerre, ha anat adquirint una tonalitat més aviat marró. Dono unes quantes passes enrere espantat. Els meus braços, que abans eren com fideus, també s’han tornat una mica més musculosos. Sense entendre res del que està passant, corro fins al menjador i agafo el meu telèfon mòbil. Busco desesperat, entre els pocs contactes que tinc, el número del doctor Mark P. Islon, el meu psicòleg. Pitjo el botó de trucada, però sembla que està fora de connexió.
De cop i volta, no controlo el meu cos. Els meus ulls són ja de color marró, i el meu cos és bastant més atlètic del que recordava. Veig el que el meu cos fa, però no soc més que un simple espectador. Sento una veu a dins del meu cap. No és la meva, però se li assembla prou per a confondre-la. La veu es presenta, és un noi de la meva mateixa edat, que es diu Lethie (curiosament el meu nom al revés). Em diu que ell ja ha estat aquí, i em fa rememorar la nit de l’accident.
Llavors ho entenc tot, aquell dia, quan els meus pares se’n van anar, en Lethie, va aprofitar per agafar el control i atacar-me. La veu, continua explicant coses. Em diu que soc un “Nortasun bikoitza” (o doble personalitat). Aquests éssers són originaris del País Basc i Navarra, com a conseqüència dels experiments que algunes bruixes feien allà. Són persones amb dues personalitats oposades habitant-hi a dins. Normalment, la personalitat amb menys control sobre el cos apareix quan la persona es troba sola per destruir, ferir i fins i tot matar, si no s’arriba a frenar a temps.
Escolto la veu d’en Lethie durant el que sembla una eternitat. Passats uns segons, la veu pronuncia una última paraula: “Compte”.
En aquell moment, veig i sento com un ganivet de la cuina, agafat per la que era la meva mà, s’enfonsa en la meva carn infinitat de vegades. Immediatament, sento un dolor agut a tot el cos. Un dolor que no crec que sigui possible sentir més d’una vegada.
Aquesta és la història d’una vida curta. La meva. La mateixa vida que es va acabar gràcies al monstre que habitava dins meu. No vaig saber controlar-lo a temps, i vaig acabar mort. L’únic que et puc dir és que aprenguis a controlar al teu monstre abans que sigui massa tard.
O acabaràs igual que jo.
Imatge: VÍCTOR CENTELLES
II Premi de Relats Juvenils de Misteri JORDI TIÑENA del Festival de novel·la criminal Creixel.Crims – Guanyadora de la Categoria 1r-2n ESO
