GERARD RECASENS
Trobar una idea que sintetitzi el període d’Eduard Rovira com a alcalde de Torredembarra no és gens senzill. Els convido a fer la prova: intentin definir el seu mandat en una paraula. Si busquen una resposta justa, el més probable és que tinguin dificultats per trobar-la. Qualsevol adjectiu nu, sense matisos, ens conduiria a adular o a vituperar una etapa que ha durat nou anys i que, per tant, ha tingut de tot.
Eduard Rovira ha estat alcalde el mateix temps que l’històric Santiago Segalà. Només els supera, a tots dos, la dotzena d’anys que Celestí Salort va comandar el consistori. El de Rovira ha estat un període prolongat a l’alcaldia, amb moments lluïts i d’altres de convulsos. Els uns no exclouen els altres: tots formen part del dibuix d’una etapa que ha tingut de tot, amb independències i pandèmies incloses. Malfiïn-se, doncs, d’aquells que, aquests dies de relleu al Castell, els venguin conclusions de blanc o negre, de tot o res, de bons i de dolents. Perquè, com la vida, la política està feta de grisos… fins i tot a la Torre.
Gris és, precisament, un dels adjectius amb què s’ha definit de vegades Eduard Rovira. El ja exalcalde de la Torre ha mantingut durant tots aquests anys el mateix perfil: poques paraules, zero escarafalls, molta discreció i comptades sortides de to. I és clar: poc carisma i una percepció de distància, de fredor respecte el carrer. Un posat gris -‘soso’, reconeixia ell mateix en un míting el 2019- que no ha estat obstacle per a les seves tres victòries consecutives a les urnes.
La Torre ha premiat la normalitat, la gestió diària i l’estabilitat, probablement tres dels eixos pels quals s’ha encarrilat l’etapa Rovira. Després de l’esclat del cas Torredembarra i de dues dècades de constants terratrèmols polítics, els darrers nou anys han aconseguit dur l’Ajuntament a la calma. I la Torre ha avançat, amb millores perceptibles de portes endins del Castell, però també als carrers.
És evident que Torredembarra manté mancances que semblen endèmiques i que haurien de deixar de ser-ho, però també és innegable que Rovira deixa la vara amb un balanç positiu. Probablement, la Torre no avança a galop, però trota. Quedi dit, no pas per alimentar el conformisme, sinó per valorar-ho, en un poble que, sovint, ni tan sols tenia un rumb definit.
Alhora, convé no oblidar que el darrer tram de l’alcaldia d’Eduard Rovira ha estat marcat pel desgast causat en dos grans fronts: el problema de la brossa i la neteja, ja alleujat, i l’augment de la pressió fiscal. Les dues qüestions, sumades a la millorable estratègia comunicativa del govern municipal, han contribuït a la idea que, a Rovira, el mandat se li ha fet llarg i que el relleu urgia.
Però el declivi final no pot ombrejar el balanç global del mandat. El pas del temps aportarà, com passa amb gairebé tot a la vida, la perspectiva necessària per col·locar els nou anys d’alcaldia d’Eduard Rovira al lloc pertinent. I ara, a ell, li pertoca una tasca que no sempre és fàcil, però que pot contribuir a enaltir-lo: la de fer d’exalcalde i combinar, en la mesura justa, l’ajudar i el deixar fer. Obrim, doncs, un temps nou a Torredembarra.
