RAQUEL GÁMEZ-SERRANO
La veu al lluny, magnífica i impertèrrita, fins que les ombres se l’empassen. La construcció d’acer galvanitzat se li presenta com l’única oportunitat d’aixoplugar-se. Els peus li llisquen sobre el pedruscall i cau. Una ràfega d’aigua l’engoleix però aconsegueix aixecar-se, boquejant com un esparrall acabat de pescar. Ha estat a punt d’estimbar-se penya-segat avall. Un llamp formidable il·lumina el firmament negre com una gola de llop. Llampegueja i uns fils d’or tremolosos assenyalen la punta del far. Els ulls de la jove busquen amb desesper les llampades, però debades: el far ha deixat de funcionar.
La Patri s’arrossega i s’esgarrinxa les cames entre el rocam, obrint-se pas cap a l’esplanada de pinassa. La ratxa de vent fa, de la pluja, agulles que piconen la pell. Un floc xop li fueteja la galta. Va escombrant amb la mirada neguitosa els topants. Ni rastre d’ella.
—Penques!— crida, debades.
El cel esclafeix en una tronada espectacular. Torna a entreveure el far, solemne. S’hi aplica i en un darrer esforç de passarrades ansioses, hi arriba. La porta metàl·lica balandreja i peta a mercè de la tempesta. De sobte, una mà l’estira el braç i la succiona. És a dins, sana i estàlvia, mentre a fora, qui sap, sobrevé el que sembla la fi del món.
Els ulls s’acostumen a la foscor i comencen a endevinar una silueta d’un home coronat de cabells blancs, que tus i gargamella, fins que s’allibera d’una flegma.
—Has tingut sort —diu ell.
—No hi ha llum? — pregunta ella, tremolejant.
—Es deu haver espatllat la balisa d’emergència quan ha caigut el llamp. La jove ajunta les celles i es recull els avantbraços en un gest de protecció. L¡home ho apercep i recula un parell de passes, enfonsant-se en la penombra. Una nova descàrrega elèctrica il·lumina l’estança i els ulls freds de vedellot de l’home.
—Què fa aquí?
—Soc de l’empresa de manteniment, vinc del port de Tarragona. Normalment en som dos però avui ha fallat el meu company. Potser, de bon matí, ha vist el dia lleig i ha trucat per dir que estava indisposat. I tu? Com hi has arribat?
—Estava buscant la meva gossa. L’he perdut. És molt poruga i, quan ha sentit els trons, ha sortit esperitada. És que ha començat a ploure de cop! De sobte, se sent un espetec i la noia crida espantada.
—Déu meu!
La porta s’ha obert de bat a bat i l’aigua esquitxa a tots dos.
—S’ha trencat la lleva del pany. L’estava intentant arreglar quan t’he vist.
La jove busca algun moble amb què bloquejar-la, però a la planta baixa del far només hi ha un bagul. L’obre i és ple de boies i estris nàutics. No sap si serà prou pes per contenir les ràfegues de vent i mantenir la porta tancada. Així i tot, intenta arrossegar-lo. Pesa força i alça els ulls buscant l’home perquè l’ajudi. Però no el veu. Ha desaparegut.
—Escolti?
S’asseu a terra i, d’esquena, l’intenta empènyer fort amb les cames. Després d’unes quantes empentades, el pot bellugar. Panteixa, encara recolzada al bagul. Amb el cos satisfet d’haver-ho aconseguit, busca entre el foscam l’individu estrany que s’ha esfumat sense cap mena d’explicació. Puja les escales metàl·liques, els graons tremolen al seu pas. Dels finestrals estants, dos conus de llum —provinents dels fars d’un cotxe, que esquiva amb dificultat un contenidor tombat enmig de la calçada— il·luminen els encontorns. Al sud es distingeix l’horitzó fins al cap de Salou i al nord la central tèrmica del Foix, al damunt una manada de núvols cirrosos que cavalquen, enfilant-se fins a l’infinit. De sobte, veu descendir el rostre de l’home, enfocat per la llum d’un quinqué, que fa cap a ella. La tronadissa acaba d’ambientar l’estampa fantasmal. La Patri s’arronsa com un cuc i no sap si pujar o baixar.
—No t’espantis. He trobat aquest llum de ble. Un altre glop de tos interromp la veu enrogallada.
—Jo tinc la llanterna del mòbil —diu la jove butxaquejant-se. El treu i comprova que no té bateria. —Merda. Quant de temps ha estat buscant la Penques?
—Haurem d’esperar que amaini per poder veure què ha passat amb el far d’emergència. És a l’exterior, al balcó de la llanterna de dalt. No funcionen les llampades de descàrrega. El llamp haurà fet malbé els fusells de les bombetes.
El tècnic no desitja que cap embarcació prengui mal.
I què pot fer la Patri, si no? Esperar, esperar i resar perquè la seva gossa sobrevisqui allà fora. Pobrissona, ella, tan peluda i indefensa com una eruga. Però és llesta i sempre se les ha pensat totes. Confia que haurà trobat un lloc on salvaguardar-se, com ho ha fet ella.
—Tornem a la planta baixa —diu l’home—. Estarem més segurs allà.
La Patri s’asseu reposant el cap contra les xapes de bronze que revesteixen la paret corbada. Aquí baix no hi ha cap finestra per on controlar quan acabarà el malson i poder, així, continuar buscant l’animal. Té els camals xops. Ara, se senten unes sirenes que alerten amb intensitat intermitent.
—Què és això?
—Sembla un avís.
—Avís de què? No entenc què…
—Xxxt! —li fa callar l’home, que para l’orella amb la mà alçada— Escolta, sona cada cinc segons… Juraria que són de confinament, com les de risc químic o una cosa per l’estil.
—El fum… He vist una columna de núvols negres sobre la petroquímica!
—Tapa’t la boca.
—Per què? Què passa? No estem segurs aquí?
—El confinament no garanteix l’aïllament total. Els haurà caigut un llamp i ves a saber què haurà espatllat. Potser eren enmig d’una operació i s’han quedat sense energia. O potser només han fet saltar les alarmes perquè la gent s’estigui a casa. Hi ha molt boig creuant rieres enmig d’una tempesta. No ho sé, la veritat és que jo no entenc d’aquestes coses.
L’home estripa una màniga de la camisa de l’uniforme, el teixit els servirà com a caretes.
Passen una hora sense parlar, qui sap si dues o tres, amatents a la fressa de fora, al caprici del cel, embolcallats per l’olor forta de la transpiració. Es pot palpar l’angoixa entre l’escarritx de les xapes del revestiment. Les sirenes han estat ressonant clavant-se al cervell però, tot d’una, s’extingeixen. I un silenci abissal els cau a sobre. Al lluny, el vent continua lamentant-se entre udols.
L’home pensa en quin moment se li va acudir feinejar sol, del tot contraindicat. Es necessiten dues persones per poder comprovar el perfecte funcionament del far. Ja l’hi van dir els d’Activitat portuària. Però s’hi va negar. No volia quedar-se a casa; és això. Deu dies des que ella no hi és i només un mes per jubilar-se. La seva dona va claudicar enmig dels camins inextricables d’una malaltia mental. I ell, no sap què fer, escarit i desemparat, en aquest món inhòspit. Era ell qui tenia tots els números per marxar abans, ell era el malalt. Sempre havien dit que perviurien junts, que ni tan sols la mort els podria separar. Que no sigui tot plegat, tempesta i fuita química, un senyal. S’ofega. Nota com l’aire cada vegada li arriba menys fondo.
—Senyor, es troba bé?
—Genís —barboteja.
La jove s’aixeca, li abaixa el drap i li destapa la boca.
—Millor així, Genís?
—Està bé, està bé… Ja em passarà. Tinc una malaltia pulmonar.
Ella torna a lloc i se’l mira, arrupida com un ratolí poruc davant la inclemència. Li veu els llavis ressecs, remugant com un espectre. La Patri xopa el seu tros de tela amb l’aigua del terra i l’hi estén a l’home. Ell l’esprem i el líquid fred degota sobre la pell escrostonada. Qui hauria dit que plouria d’aquesta manera tan salvatge? Deu mesos sense notar un resquitx de pluja a la faç. I la terra i el cel; el cel i la terra: seca i pelat; pelada i sec. Res que no es veiés a venir. El rugit d’un planeta enfurit.
Se sent petar l’escuma abraonada de la mar contra ells.
—Les onades deuen haver colgat el rocam de la punta de la Galera —diu en veu alta, la Patri—. Ei, em sents?
Però en Genís no li respon. Ella se li acosta. L’home dorm el son dels justos i, segur que també, el dels malalts.
Decideix pujar al mirador. Sent el vaivé de l’estructura i les cames li fan figa. Un cop a dalt, l’espectacle és esfereïdor. Les aigües embogides es revolten i una ombra descomunal s’abalança sobre el far. Com ha anat a parar allà? Per què no ha estat capaç de plantar-li cara al Leo i dir-li, que mira no, que fins aquí. I en comptes d’això ha agafat el portant i, pam!, de poc no rebenta les frontisses. I li ha caigut la tempesta a sobre.
Li falta una empenta que no troba enlloc, una empenta per agafar la maleta i desaparèixer amb la Penques, totes dues, i deixar-lo plantat, ell i tots els seus xantatges emocionals, és que si m’estimessis no aniries a aquest sopar, és que si de debò m’estimessis no aniries tota sola allà, és que, mira, no, ja en tinc prou, Leo.
Veu un vaixell sotsobrar i com el mar l’engoleix. Sent la tremolor sota els peus i s’aferra als passamans mentre un esclafit grotesc li surt de la gola. Sempre és estrany percebre el crit d’un mateix.
—Hòstia! Genís, Genís!
Però el vell no la sent des d’allà baix, transita pels viaranys de l’inconscient. Aliè i ignorant a la figura en forma d’embut que els amenaça, giravoltant enèrgicament i succionant l’aigua a una velocitat vertiginosa.
—És una mànega! Sisplau, sisplau —ploramiqueja, la Patri— que no vingui cap aquí. No! No! —ajupida a terra, amarrada a les xarxes protectores de la planta, clou els ulls fort camejant alhora i implora a un Déu desconegut en qui no ha cregut mai. Si se’n surt, si de veritat se’n surt, no tindrà por del Leo, l’engegarà a mar, ho jura per la Penques, el més sagrat.
En Genís campa pel món oníric dels cervells faltats d’oxigen. Es troba en un estat de serenor que no ha conegut abans. I la seva existència li sembla ara tan efímera que qualsevol patiment deixa de tenir sentit. En la profunditat de les tenebres, cadascú troba el seu destí. Ell ara sap quin és i li venen ganes de plorar, però ja no en sap, ni tan sols una mica. Pobre vell i acabat. Ha arribat l’hora de sucumbir al present, d’abandonar les evocacions. Quin record no està exempt de patiment, quan les siluetes que els protagonitzen —la seva Nuri dormint sempre al seu costat, com una gata roncant a plaer— s’esborronen i desapareixen? Havia intentat posar fi als seus dies, però fins i tot per assolir això es necessita un xic d’entusiasme. Ara ja no té por, sap que ha arribat el moment.
—Desperta’t!
Una veu l’interromp. L’home parpelleja i entreveu la jove acostar-se. Només veure’l, uns calfreds li serpentegen l’esquena. Aquest home és al caire de la mort, com la tija del darrer matoll d’un barranc.
—Tot s’ha acabat.
—No diguis això —la Patri es treu la dessuadora i l’acotxa—. Intenta respirar fondo, va.
Una ràfega d’aigua arrenca una de les xapes que ara resta gronxant, tan amenaçadora com el fil d’una destral. L’aigua entra sense compassió.
La Patri ulla al voltant fins que troba un escotilló. S’agenolla i el manipula.
—Corre! Hem de baixar! És l’única oportunitat! Acabarà tocant terra. No ho veus? Ve un tornado!
Ella no sap que el cos d’aquell home vell ja no obeeix ordres, que ja no li pertany. Intenta empènyer-lo amb la força de tota la seva voluntat.
—Deixa’m… —s’ennuega, una bromera groga li surt de la boca—. Tu i jo no anem en la mateixa direcció de la carretera.
Desvarieja, aquest jaio desvarieja, pensa la jove que intenta sense consol moure’l.
—Moriràs, aquí!
Tot d’una, l’home fa per posar-se dempeus. La Patri li redreça pel braç. Ell l’empeny a terra amb una força inesperada, fora mida i li fa picar amb el pòmul dret contra un repunt de la xapa. L’aigua continua entrant sense aturador.
—Què fas!
—He dit que em deixis. El meu camí acaba aquí. Corre abans que sigui tard!
En Genís fa per manera d’engiponar el forat del revestiment, qualsevol que el vegi sap que ho fa vanament. No ho aconseguirà del tot, però almenys guanyarà temps. La Patri se’l mira atordida, un fil de sang li regalima per la galta. Obre amb gran dificultat la tapa de ferro i s’escola cap a la profunditat cavernosa del forjat mentre veu el vell intentant evitar amb el seu cos la fatalitat.
Els esgarips de les gavines, estridents i impertinents, desperten la Patri. Nota els llavis arenosos i espasmes als budells. Té set i gana. Ara ho recorda, és a dins de la cavitat de l’estructura del far. Crida, Eiiiiii!, però li surt un grinyol frustrat. De genollons, intenta obrir l’escotilla però ha quedat travada. Com pot ser? Com pot ser que tingui aquesta mala sort? Para l’orella: calma. Què haurà estat d’aquell vell? Ella sí que té una raó per viure, no com en Genís. Una raó per resistir, per retrobar-se amb la humanitat, amb el sol i la calor de la platja, de nou, per compartir la humitat dels boscos amb la Penques. Per dir-li a en Leo que, apa, adeu-siau, s’estima més ser lliure. Siguin quins siguin els turments que li fan patir són l’alè de l’existència. Com ara aquí, jugant-se-la fins al final. O potser és gràcies a en Genís que ella encara té una oportunitat. Qui gosa jutjar les decisions dels altres? Al lluny, percep una mena de lladradissa, que cada segon es fa més clara i present. Aleshores la Patri clava els punys, els colzes, els talons contra el ferro. Ehhhhhh! Aquíííííííí! Una sensació claustrofòbica l’envaeix. Sent uns crits enfilant-se entre una remor de veus i, ara sí, uns lladrucs desesperats. Hi insisteix, crida, pica de mans i de peus amb un esforç extraordinari. Algú està manipulant l’escotilla. El temps s’allarga quan va de bracet de l’angoixa. Fins que sent un garranyic.
Aleshores veu la tapa moure’s. Un parell de braços l’alcen entre exclamacions mentre algú pica de mans. Hi ha una dona que intenta controlar la Penques que se li abraona a sobre, llepant la jove amb delit, fuetejant la cua i guimbant com si no hi hagués un demà.
Algú l’incorpora pel clatell i vol que begui aigua però un home vestit d’infermer diu que encara no, que millor humitejar-li primer la boca, de mica en mica, així. I ella es deixa fer, com si res d’allò no anés de debò. Els ulls s’acostumen a la llum i després a una primera imatge apocalíptica, descomunal: hi ha un vestigi d’allò que havia estat l’estructura del far i, al voltant perimetral, els testimonis de metall i ferralla, com la zona zero d’un avió estavellat.
—I en Genís? Com m’han trobat?
—Ha estat aquesta pobra bèstia, bordava i bordava sobre la ferralla. Hi havia el cos d’un home colgat de runa i no ha parat fins que li ha arrabassat això amb la boca. De seguida hem sentit els teus cops sota els peus.
La Patri allarga la mà i agafa amb tendresa el teixit. Era la seva careta improvisada que li havia donat a en Genís.
—Sembla un mocador. És teu? Segur que el gos l’ha ensumat. —Se senten aproximar-se les sirenes d’un cotxe patrulla. L’infermer continua parlant:
—Hauràs d’anar amb ells per al reconeixement del cadàver —informa indicant amb el dit gros la parella d’agents que s’acosten.
Ella assenteix taciturna mentre amb la mà acarona la soca de les orelles de l’animal i veu l’embalum que deu tapar les restes mortals d’en Genís. Alça els ulls i observa la superfície marina; una placa grisa i llisa, disciplinada com els cabells lacats. I al lluny, l’horitzó. Sempre l’horitzó com una promesa. Com l’esperança. Sent una gratitud inexplicable per haver conegut aquell pobre vell desencantat. Tant de bo hagués pogut fer més per ell i retornar-li el favor.
La fan anar cap a l’ambulància envoltada de periodistes, professionals sanitaris i alguns curiosos que han tret el nas.
La Patri s’atura, s’ajup i petoneja el caparró de la gossa. L’animal no li ha tret els ulls de sobre des que l’ha descobert. La mira amb devoció i admiració mentre panteixa emocionada, amatent a una ordre, a un senyal. I ella pensa que sí, que sempre n’ha tingut un mar de raons, peludes i indisciplinades, per continuar vivint.
—Anem, Penques, anem.
Imatge: VÍCTOR CENTELLES
Relat guanyador del IV Premi de narrativa curta Far de la Torre-Torredembarra Actualitat en categoria adulta
