SOCIAL.CAT / AMIC – 9/12/2023
El sistema de garantia d’ingressos a Catalunya no és capaç de cobrir les necessitats mínimes de tota la població per poder tenir una vida digna. Aquesta és una de les principals conclusions del darrer informe INSOCAT elaborat per les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), on es recull que prop de 225.000 llars es troben en situació de pobresa extrema, ja sigui perquè no reben cap prestació social o perquè aquestes són insuficients per sortir-ne d’aquesta situació. Per aquests motius, ECAS proposa reformular el sistema de garantia d’ingressos per a facilitar-ne l’accés a una major part de la població, simplificar els procediments per aconseguir un sistema més coherent i amb una millor coordinació entre administracions públiques i, sobretot, per a adequar-lo a la realitat del mercat laboral actual, marcat per la temporalitat, la inestabilitat i la precarietat.
L’autor de l’informe, el politòleg i sociòleg Manuel Aguilar Hendrickson, apunta que el sistema de garantia d’ingressos va suposar el 2021 una despesa semblant al pressupost total de la Generalitat de Catalunya: uns 33.600 milions d’euros. Tot i això, la gran majoria d’aquests diners es concentren en les prestacions contributives, és a dir en les pensions (27.374 milions d’euros, si se sumen les pensions contributives i les de classes passives) i en les prestacions d’atur (3.388 milions d’euros). En canvi, la suma de totes les prestacions no contributives, com l’Ingrés Mínim Vital (IMV) o la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), tan sols suposen una despesa anual de menys de 3.000 milions d’euros, quan són les prestacions orientades a cobrir les necessitats de les persones que es troben en una situació més vulnerable.
En aquest sentit, segons les dades de l’informe INSOCAT, actualment el sistema de garantia d’ingressos encara és efectiu quan s’analitza només el grup poblacional de més de seixanta-cinc anys. En canvi, en la resta de grups poblacionals el sistema no té la mateixa capacitat per reduir les situacions de pobresa, un fet que està directament relacionat amb el pes que tenen les pensions dins de l’Estat de Benestar. Per exemple, en el cas de les llars en situació de pobresa extrema sense infants i amb persones majors de seixanta-cinc anys, prop del 95% aconsegueixen sortir-ne d’aquesta situació gràcies a les pensions o a altres prestacions. Un percentatge que és molt inferior en el cas de les llars amb infants (57%) i de les llars sense infants ni gent gran (68%). Així, prop de 82.000 llars amb infants i al voltant de 110.000 llars sense infants ni gent gran romanen en situacions de pobresa extrema, sigui perquè no reben cap prestació o perquè el que reben no és suficient per sortir-ne d’aquesta situació.
“Tenim un sistema que està molt pensat pel model d’ocupació tradicional, que ha canviat amb els anys”, subratlla Aguilar. Això provoca, per exemple, que les pensions tinguin un clar biaix de gènere, que fa que les quanties que reben les dones siguin molt inferiors a les dels homes, ja que sovint tenen trajectòries laborals més curtes o fragmentades. A més, Aguilar també assenyala que avui en dia la realitat del mercat laboral fa que hi hagi molta gent que treballa poques hores a la setmana o amb uns salaris tan baixos que fan que es trobin en situació de pobresa, tot i tenir una feina.
En aquest sentit, tot i que en els darrers anys ha crescut el sistema de garanties mínimes, per exemple amb la creació de l’IMV, aquesta mena de prestacions encara tenen moltes mancances, segons l’autor del darrer informe INSOCAT. “Més de la meitat de la població en situació de pobresa extrema no compleix amb els requisits de la RGC o l’IMV”, assegura Aguilar, qui destaca que això es deu sobretot a dos factors: primer, per la incompatibilitat d’aquestes prestacions amb el fet de tenir una feina (encara que sigui temporal o a temps parcial) i, segon, perquè les quanties continuen estant per sota de la línia de la pobresa. “No té sentit que tinguem un sistema que desanima la gent a treballar, no precisament per ser generós, sinó per tot el contrari”, subratlla el politòleg i sociòleg.
Reformular el sistema per avançar cap a la universalitat
Davant d’aquest panorama, la membre de la vocalia de pobresa d’ECAS, Teresa Crespo, afirma que “cal reformular el sistema” per adequar-ho a la realitat actual. Per una banda, Crespo apunta que cal millorar-ne l’accés a aquestes prestacions i simplificar els procediments, per exemple a través de la creació d’una finestreta única per evitar duplicitats. A més, assegura que cal agilitzar també el temps de resposta en les sol·licituds, ja que “sobre el paper són quatre mesos, però en la realitat és molt més”.
No obstant això, més enllà dels aspectes burocràtics, també cal millorar l’abast de les prestacions, per exemple permetent que siguin compatibles amb tenir una feina i amb altres ajudes, com aquelles que estan destinades a ajudar a pagar el lloguer o altres relacionades amb l’habitatge, així com permetre que hi puguin accedir també persones immigrades que es trobin en situació administrativa irregular. “A Catalunya, les persones que no tenen permís de residència vigent no tenen accés a aquestes prestacions, com sí que passa a Euskadi o Navarra”, assegura Aguilar.
En aquest sentit, Crespo assenyala que s’ha de buscar un sistema de prestacions socials que sigui universal, individual (és a dir, no basat en la unitat familiar) i que sigui menys condicionat; com pot ser la renda bàsica universal (RBU), la qual “pot ser una via per pal·liar les tensions dins del sistema de garantia d’ingressos”.
Foto: UNSPLASH
