ENTREVISTA l Jordi Bou Ros: “Mañé i Flaquer trenca amb el motllo del conservador tradicional”

JORDI SALVAT

Nascut a Barcelona el 1967, Jordi Bou Ros és doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Ha centrat els seus estudis en el mon de la premsa i la política catalana del segle XIX. Fa uns mesos ha publicat La notícia com a estil de vida Joan Mañé i Flaquer (1823-1901).

Com descobreix el personatge de Joan Mañé i Flaquer?

Fa 25 anys, quan m’estava plantejant la meva tesi doctoral, vaig pensar en les relacions basco-catalanes al segle XIX. Em vaig trobar en el moment d’abordar el fet de l’evolució foral de 1876 un personatge català que es repetia constantment. Era Joan Mañé i Flaquer. I vaig voler esbrinar més sobre ell i sobretot quan vaig veure que no hi havia gairebé res publicat sobre la seva vida. Les seves úniques biografies eren de principi del segle XX i estaven molt desfasades.

Llegint el llibre, l’he trobat un personatge molt polièdric. 

Joan Mañé i Flaquer és una persona que evoluciona. De petit era un liberal progressista de pedra picada, que estava a la milícia nacional i lluitava contra els carlins per tradició familiar.  Fins i tot tempteja amb els socialistes utòpics i amb el republicanisme. Quan arriba a Barcelona, potser per la lectura de Jaume Balmes o per un cercle d’amics que es fan a la Farmàcia Giró, comença a entrar en el conservadorisme barceloní, que neix en aquell moment. És un conservador, però no un conservador tradicional.

Per què no ho és?

Ell fa molts articles en defensa dels treballadors. Quan hi ha la primera guerra africana, en un article reivindica que els que han de tenir un homenatge són els soldats, que són els que estan morint al camp de batalla. Al llarg de la seva vida segueix amb aquest tarannà de voler reivindicar els drets dels treballadors, la seva educació… Això trenca amb el motllo del conservador tradicional.

També evoluciona en el mon del catalanisme.

Mañé i Flaquer és el primer que escriu uns textos clarament d’àmbit polític catalanista el 1855 i el 1856. Primer al Messanger du Midi y després a El Criterio En aquests textos posa els pilars del que és una nació catalana, a diferència de l’espanyola. Reivindica la llengua i la història catalanes i també els mites i el territori catalans. Arribarà a dir que ell no és català perquè parli català sinó que parla català perquè és català. Publicarà que és catalanista molt abans que Valentí Almirall creï un partit polític catalanista.

Quin és l’origen de la relació de Mañé amb Euskadi.

L’hem de trobar en la seva cunyada que li ensenya que és el País Basc, el sistema foral, la seva tradició catòlica… Hi veu la imatge idònia no només per Catalunya sinó per tot Espanya, un model gairebé federal: autofinançament, respecte per la cultura i la llengua. A partir d’aquí té relació amb personalitats basques, hi viatja dos o tres vegades, fa un llibre monumental com El Oasis. Viaje al País de Los Fueros.

De Mañé destaca aquesta capacitat de treball impressionant, malgrat una salut sempre delicada.

Als 14 o 15 anys li diagnostiquen una tisi i el metge a la seva mare li dona com a màxim dos anys de vida. I viu molt més. Aquest esperit de treball és constant. Les moltes cartes que escriu demostren com és aquesta persona. Els seus darrers 25 anys, que és quan pitjor està de salut, segueix treballant. L’exemple més clar és que, dos dies després de la seva  mort, la seva filla, revisant els papers, troba el darrer article escrit a puny i lletra per Mañé dos dies abans de morir. Era un incansable treballador.

Podríem dir que és l’inventor del teletreball, perquè els darrers anys de vida treballa des de casa amb aquest enllaç de luxe amb la redacció que és el seu secretari, Joan Maragall.

Les malalties no el deixaven anar a la redacció gairebé mai i les reunions de redacció es feien a casa seva i va tenir la sort de tenir Joan Maragall, un personatge importantíssim per la història de Catalunya, com el seu secretari. Mañé veu en Maragall aquell fill que li va sortir rana i havia trobat algú que podia seguir la seva estela. La vida de Maragall va ser molt curta i no va poder arribar a destacar el que hauria pogut destacar.

Tornant als seus inicis, la seva carrera al Diari de Barcelona és molt ràpida fins a la direcció.

Abans del Diari de Barcelona, havia provat uns quants diaris per tenir una experiència i un model clar. Hi entra el 1847 i el seu primer article serà sobre la inauguració del Gran Teatre del Liceu. El període del 1847 al 1854 va creixent dins del diari i va agafant responsabilitats. És el propi amo del diari, el Brusi, qui li demana per favor que s’encarregui del diari. I Mañé li diu que si vol ho fa, però amb un seguit de condicions. I aconsegueix treure’s de sobre una sèrie de treballadors que estaven desfassadíssims i va col·locar els seus amics, que eren primeres espases impressionants.

I està de director 46 anys, fins a la seva mort el 1901. En cap moment li perilla o el lloc o vol marxar.

El 1866 té una experiència quan li proposen la direcció de La Época a Madrid. No deixa el Diari de Barcelona perquè arriba a un acord amb en Brusi per dirigir-lo des de Madrid. L’experiència dura tres dies. El caràcter del Mañé li fa presentar la dimissió irrevocable perquè ell ningú el manava. Era un home lliure. Quan marxa a l’exili segueix dirigint el diari des de fora. Llavors els seus articles els signava com a Joan de la Torre en record de Torredembarra.

El record de Torredembarra sempre el té present.

Sí. Ell segueix venint a Torredembarra, perquè encara hi viu la seva àvia. I una tieta seva. Quan la família desapareix, ja no torna a Torredembarra i la salut tampoc li ho permet.

Mañé mai entra en la política activa tot i ser políticament molt influent.

Al llarg de la seva vida, li van proposar entrar a la Unió Liberal, el Partit Conservador, el Partit Alfonsista, però ell sempre s’hi nega per un fet clau: considerava que entrar en un partit polític li tallava les ales, deixava de ser lliure. Volia escriure el que volgués. Dues vegades va rebutjar ser governador civil de Barcelona.

Potser per això quan mor cau en l’oblit?

L’Associació de Premsa de Barcelona intenta fer-lli homenatges, però no s’aconsegueix. El 1907 es penja el seu quadre a la Galeria de Personatges Il·lustres Catalans, a l’ajuntament de Barcelona, i se li fa un homenatge amb la biografia que li va fer Joan Maragall. I a partir d’aquest punt desapareix. Només hi ha un carrer i una plaça a Barcelona, un carrer a Torredembarra i un a Terrassa. I un a Euskadi. Res més.

Quin hauria de ser el llegat de Mañé i Flaquer?

Sobretot no tenir por, noi apriorismes, escriure el que pensem i sempre d’on venim i on anem. Mañé i Flaquer ho té clar. Seguint els ensenyaments de Jaume Balmes, creia que el periodisme ha de ser un element d’informació, de donar les eines necessàries a la gent per desenvolupar idees pròpies.

 

Foto: Jordi Bou amb el seu llibre al pati del Castell de Torredembarra. / CAROL CUBOTA

Hemeroteca

Tweets recents

Share This