CARLES MARQUÈS
Estic agraït que em convidin a escriure sobre Joan Mañé i Flaquer com a periodista, i participar en el bicentenari del pare del periodisme modern a Catalunya i l’estat. Mañé va professionalitzar la premsa, creant la figura dels corresponsals i negant-se a publicar escrits si no eren dels redactors del diari o per obligació legal. També va ser pioner de la crònica castellera, justament des de la Torre als 1852-53, però això mereix un article sencer.
La relació de Mañé amb el periodisme ha estat ben recollida en la completa biografia Joan Mañé i Flaquer (1823-1901). La notícia com a estil de vida, de Jordi Bou Ros. Jo només detallaré alguns aspectes d’aquesta relació: la seva visió sobre l’ofici i la repercussió de Mañé en la premsa del Camp de Tarragona.
En la meva carrera he coincidit força cops amb el llegat de Mañé. He estat durant anys membre del jurat i col·laborador en els premis Mañé i Flaquer, fins que l’Ajuntament i els nous organitzadors van decidir de canviar el jurat. I aquest novembre fa 43 anys que vaig començar precisament al Diari de Barcelona, que ell va convertir en un mitjà influent i poderós.
Mañé i Flaquer escrivia, com explicava a Joan Maragall, per “al adroguer d’abaix y al sabater del cantó, y al senyor Esteve retirat del negoci.” Tanmateix, Maragall era crític sobre la famosa anècdota que atribuïa aquest diàleg als lectors tipus de Mañé: “– ¿Què’n pensa vostè d’aquest cambi de ministeri? – Diumenge m’ho dirà en Mañé lo que n’haig de pensar”. El poeta assegura que la “massa neutra” “abdica” en Mañé més per peresa que per “adhesió positiva”.
Maragall creu que la seva clientela, la burgesia barcelonina, es quedava amb el vessant aparentment escèptic, quan Mañé era “tot lo contrari d’un excèptich”. Però va acabar tenint una mirada càustica de la premsa. Creia que la premsa era “un medi per assaltar posicions polítiques o socials” o un negoci que afalagava les passions del públic. Mañé, que exercia el periodisme com una “nobilíssima missió” se sentia solitari.
Mañé va dir a uns tarragonins que l’havien anat a veure “no olviden ustedes que un diario, es como un caballo fogoso al que es preciso mantener siempre, del freno.” Mañé, que Maragall diu que va néixer “en la vileta de la Torredenbarra, en la costa tarragonina, el dia 15 d’octubre de 1823” va mantenir sempre relació amb la Torre, que en vida li va voler dedicar el carrer Carnisseria, i amb Tarragona.
El 1897, quan feia 50 anys de professió al Diari de Barcelona, el diari tarragoní La Opinión va reproduir un text que el crític literari de Tarragona Josep Yxart, mort el 1895, havia escrit per a La Vanguardia. Yxart afirma que l’estil periodístic de Mañé era “transparente, lúcido, ameno, animado de una nitidez extraordinaria” i que d’això i del talent en va néixer l’extraordinària popularitat.
El crític li diu al director de La Vanguardia que li demana un impossible, traçar en breus hores una semblança de Mañé. Yxart ho va aconseguir amb solvència. I espero que jo una mica, també.
