JOSEP SÁNCHEZ – Torredembarra, 22/3/2023
El passat 24 de febrer es va complir el primer aniversari de l’esclat de la guerra d’Ucraïna. Una de les conseqüències directes del conflicte ha estat l’arribada als països europeus d’un gran nombre de refugiats. Una realitat que també s’ha viscut a Torredembarra.
Moltes persones van arribar al nostre municipi perquè disposaven d’una xarxa familiar o de coneguts a la zona. Segons apunta Guillermo Ramos, responsable del servei de primera acollida de Càritas Torredembarra, durant els primers mesos del conflicte van atendre entre 20 i 30 famílies, sobretot amb l’entrega d’aliments i de roba. L’allotjament ja el tenien cobert a través de familiars o amics i, en els casos en què no era així, entraven en el programa d’integració que va establir el govern central i la gestió del qual va a càrrec de Creu Roja. Ara, el nombre de famílies que atén Càritas ha baixat a entre 6 i 8. La resta, apunta Ramos, “han anat integrant-se com han pogut”.
Des de principis d’aquest passat febrer, el nombre de persones ucraïneses a Torredembarra ha augmentat de forma important, perquè s’ha posat en marxa al municipi un dispositiu d’allotjament per als refugiats que estan dins del programa de Creu Roja.
Les primeres hores de guerra
Un d’aquests refugiats és el Mykhailo Dombrovan, de 24 anys, que treballava a Odessa com a periodista i que va sortir del seu país l’endemà de l’inici de la invasió russa. La matinada en què va començar aquesta es trobava a casa amb la seva xicota i es va despertar amb els missatges que va rebre al seu telèfon. “Em vaig posar a mirar internet i la televisió i li vaig dir a la meva xicota que es despertés, perquè havia començat”, ens comenta. Ràpidament, van trucar a la família d’ella i van començar a organitzar-se per marxar de la ciutat. Amb tot, la seva xicota va decidir quedar-se, perquè tenien casa en un petit poble, que seria més segur que la ciutat. Així que el Mykhailo va marxar d’Odessa amb alguns amics cap a la frontera amb Moldàvia.
D’aquelles primeres hores del conflicte i de la seva sortida del país, recorda que “no tenia por, només em sentia estrany, perquè no entenia que això pogués passar en ple segle XXI”. També recorda la sensació d’angoixa pels bombardejos. “Mentre anàvem pel carrer, havíem d’anar vigilant al cel perquè no sabies el que podia caure”, comenta. El moment en què va passar més por, però, va ser quan havia de travessar la frontera. El Mykhailo té una discapacitat que li impedia anar a l’exèrcit. El funcionari que hi havia a la frontera amb Moldàvia es va estar mirant els seus papers un bon moment abans de donar-li l’autorització per passar. “No sé si era pel fred o per la tensió, però en aquell moment estava tremolant”, apunta.
Una vegada a Catalunya va passar els primers dies a Barcelona, després va anar a la Pineda i el Vendrell abans d’arribar a Torredembarra. Sobre la possibilitat de tornar, el Mykhailo té clar que vol construir el seu futur fora d’Ucraïna. Reconeix que “algunes vegades he pensat que no vaig fer bé per marxar” i mostra el seu “absolut respecte per la gent que està allà lluitant”, però en el fons té clar que “no volia morir per l’interès de ningú. Estic molt agraït al meu país, m’ho ha donat tot, l’escola, la universitat, però només podria donar la vida per la meva família. Sóc jove, haig de construir el meu futur i no m’importa en quin país sigui”.
El Mykhailo també es mostra preocupat pel futur d’Ucraïna una vegada acabi el conflicte. “No sabem com serà el nivell de vida després de la guerra. Un dels errors del govern ha estat repartir armes entre la població sense cap control”, remarca. Amb el temps, també ha arribat a la conclusió que la guerra no va començar el 24 de febrer de l’any passat, sinó que ho havia fet el 2014, quan va esclatar el conflicte a Donetsk i Lugansk.
Sobre l’any que porta a Catalunya, el Mykhailo destaca el programa de la Creu Roja l’ha ajudat molt a integrar-se en la nostra societat. “Estic molt agraït a totes les persones que ens han atès. Hi ha qüestions com l’idioma o la feina, però crec que a l’inici el més important és l’aspecte psicològic”.
El programa estatal de Creu Roja
En total, a la Torre han arribat un centenar de persones. No totes són d’Ucraïna, però sí la majoria. Emma Pérez Pla, la responsable del programa de persones refugiades de la Creu Roja a Tarragona, destaca la col·laboració que s’ha produït des del primer moment amb el servei de primera acollida de l’Ajuntament. Per exemple, pel que fa a la cessió d’espais per fer cursos i tallers. Ara, assegura, el repte és treballar en aquest procés d’integració en el territori, perquè “segurament molts es voldran quedar”.
Entre els aspectes que més treballen amb els refugiats, segons apunta Pérez Pla, hi ha el coneixement de l’idioma, els tràmits per a l’homologació de títols i la recerca de feina. I evidentment, un altre dels eixos de treball és l’aspecte emocional: “Tots necessiten fer un procés i hem treballat molt el tema de les expectatives”, apunta. Molts dels refugiats pensaven que el conflicte duraria poc i això “pot fer que quedin bloquejats”.
Foto: Mykhailo Dombrovan al passeig marítim de Torredembarra. / J.S.