GERARD CIURÓ
El solíem veure sortint del carrer Nou, damunt d’un impecablement ben conservat Vespino taronja de principis dels anys setanta per desplaçar-se fins a Baix a Mar, o cap al Camí Vell de la Pobla en direcció a la nau on hi desava el SEAT 127 blanc, també de la mateixa època i en perfecte estat de revisió.
Amb en Lluís Juan Llopart, ens ha deixat una d’aquelles persones coneixedores d’una Torredembarra ja remota en el temps, forjada en l’esforç d’aquells pescadors que varaven i treien les embarcacions estiu i hivern amb els perills i patiments que això suposava. Un home que, amb una bona dosi de valentia i emprenedoria va posar en marxa una petita fàbrica de cintes a principis dels anys 60, amb els riscos econòmics que això representava. Un torrenc que, anys després, des de la seva feina a l’Ajuntament coneixia tots els carrers, places, urbanitzacions i barris d’aquesta Torredembarra que des dels anys 70 començava a créixer gairebé desmesuradament i on calia tenir un control exhaustiu de totes les noves edificacions que es construïen, tasca que realitzava amb el rigor més absolut.
Amb el seu llenguatge ric i ple de símils mariners, era capaç d’explicar centenars d’anècdotes sobre les penúries que va suposar la guerra i la postguerra a la nostra població, d’anomenar amb precisió tots els topònims del malaguanyat roquer de la Torre o de rememorar al detall qualsevol vivència de la seva infantesa a Baix a Mar. Però en Lluís era, per sobre de tot, un home honest i senzill, capaç de donar el valor adequat a les coses, de conservar-les i mantenir-les com ha fet amb el seu Vespino taronja, que fins fa poc encara espetegava pels carrers de la Torre després d’engegar-se amb el primer cop de pedal.