CLARA SOLIVELLAS
El Reial Decret Llei 29/2022… No, és broma. No us tornaré a torturar amb les meves divagacions interpretatives de textos legals que avorreixen a qualsevol.
Avui m’he llevat molt d’hora i el primer que he fet, sense motiu aparent (no ho faig cada dia), és anar a veure com dormia el meu fill, que ara té deu anys, camí dels onze; ha fet una estirada tremenda, i aleshores he començat a patir aquell angoixant vertigen causat per allò que el temps passa massa ràpid en relació amb les nostres estimades criatures (no s’ha dit mai, oi…). El cervell és traïdor i et porta on vol: després d’una cadena de pensaments on cada baula m’ha transportat a un nivell superior d’existencialisme vital, he passat a col·locar el pe[1]tit a la Universitat Autònoma de Barcelona, vivint a la Vila Universitària (li desitjo el millor), aprenent més enllà dels seus estudis de física o enginyeria informàtica i passant unes nits boges amb els seus amics i amigues.
No és que vulgui exactament això per a ell, però sí un escenari similar que el porti a ser un adult feliç en el seu àmbit laboral (entre d’altres, és clar). I això depèn en bona part de la motivació que rebi a casa i de fer-li veure que un bon present assegura un futur millor. I també depèn de nosaltres, òbviament, assumir les despeses que genera la formació dels nostres fills i filles, estiguem divorciats o no, siguin majors d’edat o no.
Conec el cas d’uns progenitors que han decidit que cadascú pagarà els estudis d’un dels dos fills majors d’edat, de tal manera que es pot generar un greuge comparatiu innecessari: i si un dels dos no pot pagar els estudis del fill amb qui conviu? Vull pensar que arribats al moment regirà el sentit comú. El normal, lògic, ètic, moral i tot el que se us passi pel cap, en els casos de guarda de fills majors d’edat en relació amb els estudis, és pagar a mitges qualsevol despesa, ja sigui la matrícula, l’ordinador, l’abonament del tren o els costosos llibres; i, en tot cas, assumir les despeses en proporció als ingressos. Cal pensar sempre que si els progenitors no estiguessin vivint separats, els fills rebrien el que la comunitat familiar pot aportar. Com a advocada de família, soc una ferma defensora dels interessos dels clients, i aquests clients són també els fills dels progenitors que han decidit separar-se.
Això sí, estimada criatura, les despeses que generin aquelles festes boges les hauràs d’assumir tu.
