J.A. NIEVES
La Mia va trencar el silenci amb un petó sonor que em va fer a la boca. El Luisma es va gratar els cabells i va seure al meu costat mentre la Mia anava cap a la porta.
-Quina merda, tio, quina merda – va dir. S’aixecà i anà on la Mia amb els texans més caiguts del compte, potser pel pes de la cadena que penjava de la butxaca dreta del darrera. Això d’anar a la comissaria no entrava en els seus plans del dia a dia.
Van marxar.
Mentre baixaven les escales de la meva habitació seguia dient “quina merda, tio, quina merda”. Van creuar unes paraules amb Tatjana que sempre era pendent de qualsevol visita, de qualsevol necessitat esdevinguda, i es van buidar cap el carrer al son de la banda sonora del Luisma. Sí, tot plegat una merda.
Quan ja era sol vaig alçar els ulls cap a les parets plenes de dibuixos i em vaig estremir pensant qui havia fet servir les meves serps per què formessin part d’una acció criminal. Intuïa que el Toño acabaria malament, que el rumb iniciat i del qual no era capaç de sortir-se’n era una deriva certa i dramàtica, però no vaig pensar pas en aquestes circumstàncies. O potser sí, però no n’hi volia donar certesa a la possibilitat. Em vaig mirar les mans, la seva pell queixosa, les vaig apropar a la cara i vaig environar el meu rostre com si em volgués amagar d’alguna cosa. I aleshores, el mirall. Aquesta superfície onírica que sempre em fa prendre consciència de la meva soledat. El mirall, el meu mirall sempre hi és, acompanyant-me, dialogant i fred. I jo també sóc mirall seu, alhora. Sols, l’un amb l’altre. L’únic que coneix l’absoluta veritat de la meva existència. I sempre guarda silenci.
Com sempre, de tant en tant m’endinso en els diaris de la mare. L’enyoro, molt, però ara trobo a faltar Polophyna. El petó de la Mia ha estat com si una mena de serp escorcollés el meu interior, remenant la meva llengua per extreure’n l’essència. És el que és. Intensitat extrema, però després buidor. Deu ser que ara que he iniciat el camí cap a la mort, necessito una altra mena d’amor que compensi el mirall de la meva soledat.
“Estem davant d’un veritable dilema. Bene no para de sorprendre’ns amb la seva precocitat en diversos aspectes, però sobretot en la parla. El Carlos diu que val, que està molt espavilat, però que tampoc no hem de llançar coets. A més, està convençut que els nens que estan molt avançats són més un problema que una altra cosa. No crec que un nen que abans de tenir un any li diu maca a la seva mare (perquè m’ho diu a mi; no diu maca perquè sí), hagi de presentar molts problemes. La doctora Zaballos, la pediatra, diu que encara és prematur aventurar-se a fer-ne un diagnòstic. Però que cal estar alerta. La detecció precoç és important en aquests casos. La veritat és que de vegades m’inquieta. Bene no és un nen qualsevol. És una cosa que encara no puc explicar, però ho pressento. És com si volgués apropiar-se de l’energia que hi ha al seu voltant; com si analitzés tot el que l’envolta amb avidesa, sense deixar objectes o persones fora del tamís. La seva manera de mirar, penetrant al teu interior; la seva manera de tocar les coses; com va aprenent. No ho sé, tot. És tot. De vegades em fa por.”
No sé a què es referia exactament la mare; per què diu que li feia por. Si hagués descobert el seu diari abans de morir, li ho hauria preguntat. Hauríem parlat. La mare m’ho hauria dit. Segur.
Bé, de fet sí que ho sé. Crec que la mare ja intuïa algunes coses. I és normal que tingués alguna mena de por.
Als seus múltiples graus, l’ocre és un color que t’ancora a la terra, fixa l’arrelament i el manté. L’ocre és un color astringent. Perpetua els humors. Alguna vegada, per no dir sempre, quan escolto “Les quatre estacions”, de Vivaldi (concretament la primavera), es dibuixa davant meu una gran pomera embeguda en branques florides amb forma de corxeres i semicorxeres. Parteixen d’una negra embolicada amb un vestit de partitura. De vegades, a la copa de la pomera es representa el somriure etern de la mare, i, aleshores, Vivaldi sona en tota la seva esplendor.
Altres vegades, l’arbre apareix amb pomes podrides i ple d’arestes que es claven al meu cos com una daga a la carn fresca.
De sobte, uns cops a la porta em van fer tancar el diari de cop. Era Tatjana.
-Hola Bene, han vingut a veure’t les amigues de la teva mare.
La Frisca, la Nunci i la Lídia no han deixat d’estar pendents de mi des que va morir la mare. Sempre venen juntes; actuen com un grup d’elit embrancat permanentment en operacions especials d’alt risc. La salvaguarda del planeta. I jo, per a elles, sóc el planeta.
Abans que jo reaccionés, ja eren dins l’habitació fent companyia a les serps de les parets.
