ROMANA RIBÉ LLENAS
Vet aquí que em dic Adrià, tinc 9 anys i visc a Torredembarra. Porto ulleres des d’en fa dos, soc miop. El pare diu que és genètic, perquè ell ho és i la mare també. En el moment de posar-me-les per primera vegada els pares es van desfer en explicacions tot ressaltant sobradament el bé que em quedaven, i que no havia de fer cas de les bromes dels companys de l’escola. Els hi ho agraeixo perquè sé que era amb bona intenció, però trobo que no n’hi havia per tant. A la classe en som tres que portem ulleres, un que porta implants coclears i una que va en cadira de rodes, i ningú no en fa gaires escarafalls. Però bé, tot això són figues d’un altre paner. El que volia contar és que ara fa un mes “es van extraviar” (i ho dic així per treure’m responsabilitats) les meves ulleres verdes superfantàstiques. Era un dia entre setmana a casa, cap a les 8 del vespre, i no les trobava per enlloc. Vaig mirar per tots els armaris i calaixos, a la motxilla, sota del llit i del sofà, a la taula del meu escriptori, i res. A la mare, que en aquell moment era amb mi, no li vaig poder amagar, i ella no me’n va treure cap ni una de responsabilitat. No detallaré de quina manera es va esplaiar dient-me que com podia ser tan despistat, que un dia perdria el cap, que si jo no sabia els diners que valien i el que costaven de guanyar… Més o menys el mateix que una altra vegada que també s’havien perdut. L’endemà vaig preguntar a la Nati, la noia que ens ajuda a netejar.
– Ai Adrià, Adrianet, potser ha vingut el monstre menja-ulleres i se les ha empassat senceres. Ha, ha, ha! Si les trobo ja t’ho diré, home. — em va dir esbullant-me els cabells.
Com que jo no recordava en quin moment me les havia tret vam quedar que indagaria a l’escola i a la platja de Baix a mar, on havia jugat el dia abans amb uns amics. De moment aniria amb unes que en tinc de velles de recanvi, enganxades amb cola d ‘impacte i esparadrap al mig. No m’ho vaig prendre com un càstig, sinó com una preocupació normal d’uns pares que volen que el seu fill vegi bé la pissarra des de la penúltima fila de la classe. La qüestió va ser que ningú en sabia res de les meves ulleres. L’únic que m’asseguraven era que jo les duia posades al matí i a la tarda, quan ens vam acomiadar per anar cap a casa. Així és que les “flamants” ulleres de l’esparadrap les vaig lluir 3 dies, mentre els pares encara conservaven l’esperança que sortirien d’algun racó. El quart dia, en llevar-me, vaig trobar les ulleres a la meva tauleta de nit amb una nota a sota.
– Mareee! Ja he trobat les ulleres!
– De veritat? On eren?—passes corrent cap a mi.
– Doncs…aquí, a l’habitació.
– Però, com pot ser? si ho havíem mirat tot! En fi…ja passen aquestes coses, quan menys t’ho esperes surten. Encara sort. A partir d’ara vigila més!
Però la meva alegria pel retrobament va quedar esmorteïda. Em vaig estar una bona estona gratant-me la closca. Alguna cosa no quadrava. A veure què deia el paperet.
“Benvolgut individu petit que viu a la casa, l’objecte amb dos vidres que portes normalment als ulls era a la nevera, concretament al fons del verdurer, i no m’agrada veure-hi objectes estranys. No suporto haver de sortir de casa. Intenta que no torni a passar.“
Estava escrita en un full arrencat de la meva llibreta de socials, sense signar, i amb una lletra de puça. Què venia a ser tot allò?. El proper pas, és clar, fou anar de dret cap a la nevera, però no hi vaig saber veure res estrany. Qui havia escrit la nota? A casa només hi vivim el pare, la mare i jo, i era evident que no era cosa dels meus progenitors.
Vaig llegir l’escrit diverses vegades i en vaig treure les següents conclusions que vaig córrer a anotar al meu diari secret:
1- Per la manera d’anomenar-me a mi i a les ulleres sembla que no és una persona.
2- És algú que veu l’interior de la nevera amb certa freqüència i també a mi (sap que porto ulleres).
3- Ha hagut de sortir de casa seva per deixar-me la nota.
L’emoció em dominava, però estava ben perdut. Com havia d’actuar? a la nit hi vaig donar tombs fins que la son em va vèncer. L’endemà al matí ho tenia clar. Dormir ajuda a aclarir les idees, ja ho diuen. Abans d’anar a l’escola jo que agafo paper i llapis i escric amb la meva millor lletra:
“Estimat amic,
moltes gràcies, no saps el favor que em vas fer. M’agradaria que ens coneguéssim per poder-t’ho agrair personalment. Em vindria de gust xerrar una estona i saber qui ets, on vius i a què et dediques. I també com és que tens accés a casa meva. Les meves intencions són bones. No has de patir per res.
Adrià”
Vaig deixar-ho curosament a la tauleta de nit i vaig sortir escopetejat cap a l’escola pensant el llarg que se’m faria el dia fins a la tornada. I va ser així. Les classes no s’acabaven mai. A les 5, en sortir, vaig voler anar a casa ràpid. El pare m’havia vingut a buscar amb la bici.
– No, pare. Ja hi anirem diumenge fins als Muntanyans, que avui tinc molts deures.
Però en arribar a casa a la tarda la decepció fou grossa. No hi havia resposta!
Potser aquell personatge misteriós, fos qui fos, només podia venir a la nit. Esperaria fins l’endemà. Amb els nervis vaig adormir-me tard, i al matí següent… tampoc m’havia contestat ningú. Li donaria una altra nit de marge, sense gaires esperances.
Un altre fracàs!
La investigació estava ben encallada.
Però mentre ajudava a la mare a fer el sopar…
– Adrià, porta’m un break de llet de la nevera, si us plau.
– Hi vaig.
Jo que n’ obro la porta i em quedo un moment rumiant sense recordar-me de què
anava a buscar.
– Ja ho tinc!
– Què tens? La llet? Tanca la porta d’una vegada que la nevera s’escalfa.
Li vaig plantificar la llet sobre el marbre de la cuina i rabent vaig anar a cercar el meu diari. Aquesta vegada hi vaig escriure:
“Ha estat un error deixar la nota a la meva habitació. El lloc que sembla que coneix més bé el personatge misteriós és la nevera. Avui, quan els pares apaguin el llum de la cuina per anar a mirar la tele al menjador, aniré a deixar-la dins el frigorífic. Em posaré el despertador a les 6 i … estic quasi segur que tindré bones notícies. Aquest cop no fallaré.”
Aquell dissabte a la matinada, després del pi, pi, pi del despertador, m’havia d’arribar la resposta a totes les meves preguntes. Vaig sentir els pares des del seu llit:
– Adrià, apaga el despertador i dorm que avui és dissabte.
– Sííí. Però vaig un moment a fer pipí.
M’hauríeu d’haver vist com de la manera més silenciosa que sabia m’esquitllava a la cuina, obria la nevera i agafava tres fulls escrits que havien aparegut sota del meu. Després tornava al llit i començava a llegir amb la llanterna.
Des d’aquella matinada ja mai més m’he mirat les neveres amb els mateixos ulls.
Llegiu la carta i jutgeu vosaltres mateixos.
“Benvolgut Adrià,
ara ja sé que et dius així. Em presentaré, em dic Frig i soc el follet encarregat d’encendre i apagar el llum de la teva nevera. No sé si ho sabies, però cada frigorífic porta el seu follet de fàbrica. M’has fet bona impressió, perquè veig que ets agraït i curiós. Et faré cinc cèntims de com va tot, perquè em sembla que no en tens ni idea. Tots els follets de les neveres tenim visió a través de la porta, de manera que hem d’estar molt alerta i quan una mà s’acosta a obrir-la ràpidament encenem el llum i ens fem invisibles, i quan es tanca la porta apaguem el llum i tornem a ser visibles. Són els dos únics poders que tenim. Em conec molt bé la mà de les ungles pintades, la mà peluda i la teva mà petita. Però no et pensis que aquesta és la nostra única missió. Cada follet és l’amo i senyor de la seva nevera, i a diari es passeja per ella per comprovar que tot estigui en ordre. Si hi veiem algun objecte estrany, com va ser el cas de la teva andròmina, esperem un temps prudencial i després és la nostra obligació donar-ne avís. Resumint, la nevera és casa meva, on estic a gust amb la fredor i amb la meva barba ben geladeta. Tal i com et vaig dir, procuro sortir-ne el mínim possible, al vostre món hi fa massa calor. Quan la nevera s’espatlla definitivament i s’ha de portar a la deixalleria ja cal que ens espavilem a sortir i emprendre el llarg viatge cap a la fàbrica de neveres. Així, ens posem a una nevera nova que serà la nostra nova llar. Ens fa una mica de pena deixar de veure les mans a les que estem acostumats, i hem d’habituar-nos a veure’n unes de noves. Però no ens podem permetre sentimentalismes, tenim la nostra missió.
Em dius que em vols conèixer, i no és una bona idea. Pertanyo a “l’Associació de follets que encenen i apaguen el llum de les neveres”, i està prohibit pel nostre codi en el seu article tercer, on diu que el món dels humans i el món dels follets no ha de coincidir si no és imprescindible. Cada u ha de seguir al lloc que li pertoca, i espero que jo amb aquesta carta no hagi violat aquest codi.
Em consta que hi ha altres associacions de follets amb altres tasques, com per exemple els follets que fan sonar els timbres de les cases i els porters automàtics o els que carreguen les bateries dels mòbils, i cada una es regeix pel seu reglament.
Ara ja m’acomiado de tu. Procureu posar a la nevera només el que pertoca.
Res d’objectes estranys. Sort!
Atentament,
Frig
PD: Ah! Al prestatge de dalt hi teniu un pernil dolç en una carmanyola de tapa blanca que si no us el mengeu avui l’haureu de llençar.”
No sabeu la quantitat de vegades que he intentat anar a obrir la nevera de quatre grapes o arrossegant-me per terra. O entrar corrents com una bala i obrir en sec. Però no l’he pogut enxampar mai. Deu ser ben cert que sempre està alerta.
Arribats aquest punt ja només em queda preguntar als pares què en saben ells d’aquest assumpte dels follets. I si no en saben res, com em temo, què més puc fer? Hauré de seguir vivint com si res d’això no hagués passat?
Un moment, un moment… Acabo de tenir una idea que em fa pensar que la meva investigació no ha acabat. I si tot això fos una broma de la Nati? A ella li agraden molt les històries fantàstiques, i últimament trobo que quan em mira riu per sota el nas. A més a més dos o tres dies va venir al vespre i es va quedar fins tard. Hauré d’esperar a demà per preguntar-li davant per davant. Si ha estat ella em sentirà, i de quina manera!
Ja no sé què pensar. A vosaltres què us sembla nens i nenes lectors? Hi ha un follet que encén i apaga el llum de la nevera o és qüestió del corrent elèctric amb les seves diverses utilitats?
imatge: VÍCTOR CENTELLES
