GABRIEL COMES – Doctor en Ciències de l’Educació
Jo, ingenu de mi, creia que una mare (un estat) que té quatre fills (quatre llengües oficials), comportant-se com un bona mare, i no com una madrastra, sempre estimarà tots els seus fills per igual, estarà orgullosa d’ells i no escatimarà esforços per defensar-los, protegir-los i fer-los progressar.
Tot i que ja no soc tan ingenu, no puc entendre de cap de les maneres, com encara avui en dia es segueix atacant el català amb el que se l’ha arribat a combatre. Només cal pensar quan de mal se li va voler infligir prohibint parlar-lo en l’època franquista. A l’escola, quan el mestre li semblava, no ens deixava parlar en català dins de classe i això que l’ensenyament era totalment en castellà. Res de català. Prohibir parlar una llengua materna! Sembla impensable!
S’ha de ser molt ignorant o molt malèvol o totes dues coses alhora per continuar atacant la llengua catalana creient associar a tots aquells que parlen el català amb els “rojos” i els “separatistas”. Actualment, la llengua catalana per enèsima vegada torna a estar amenaçada per una sentència judicial que fixa el 25% de castellà a les aules. Això afecta greument l’actual model lingüístic, la immersió lingüística, emprat a Catalunya per aconseguir l’objectiu que tots els escolars tinguin la llengua materna que tinguin, al finalitzar el seu ensenyament bàsic, dominin oral i escrit tant la llengua catalana com la castellana. I és que en una situació de diglòssia com la nostra ( quan en un territori es parlen dues llengües i una d’elles té una major consideració) a favor del castellà, és gairebé impossible aconseguir que la immensa majoria dels que no parlen el català ho facin a l’acabar l’escolaritat si no s’aplica una bona metodologia com ho és la immersió lingüística en què, des de l’inici de la seva escolaritat, tot l’alumnat, es troba envoltat de la llengua catalana i aquesta esdevé la llengua vehicular de l’ensenyament. Garantint, com ja hem dit, que al finalitzar el seu ensenyament tots dominin també el castellà tant oral com escrit.
I ho és d’exitós, perquè és un model defensat per la immensa majoria del professorat, es té molta experiència en aplicar-lo (quaranta anys) i es compta amb els recursos i materials adients i ha demostrat científicament la seva eficiència i eficàcia. I el que per a mi és més important, promou la inclusió i cohesió social de l’alumnat al permetre que tots junts, sense distincions,en la mateixa aula convisquin i aprenguin.
En la meva etapa de mestre de català i castellà en una escola pública, on es començava a donar algunes classes en català, no aconseguíem que la majoria de l’alumnat castellanoparlant, nascuts a Catalunya, fes seu el català i l’acabés parlant. Es va demostrar sobradament que aquella metodologia no servia per arribar a aquell objectiu. En canvi, la meva filla de pares catalans, d’avis materns i paterns catalans i assistint a una escola catalana, de ben petita va aprendre el castellà sense que pràcticament li ensenyés ningú. Vet aquí, l’efecte de la diglòssia i que actualment encara persisteix i potser encara de forma més notòria.
Per tant, si desitgem que el català esdevingui una llengua potent, demano, especialment al professorat, de tot els colors polítics, perquè això és una qüestió tècnica, que defensi la immersió i que així ho manifesti públicament ( si convoquen alguna manifestació jo seré un dels primers en anar-hi). I que els polítics ( sobre tot els de la caverna) no es fiquin en qüestions que pertoquen sobretot als professionals i tècnics educatius. Amb la llengua poca broma! Ens hi juguem molt!
