VICJOTA
El final de l’estiu —em refereixo com a estiu a allò que engloba els dos mesos en què jo treballo sense caps la meitat del temps i l’altra meitat me l’agafo sempre de vacances—sempre m’evoca trens plens i carreteres col·lapsades. És important recordar en aquest punt, i per donar context a l’article, dues coses no menors: la primera és que inevitablement jo soc de Barcelona. Això vol dir que solia venir a Torredembarra a l’estiu i marxava quan començava el col·legi. He dit que soc de Barcelona però penso que ser barceloní és una actitud; una actitud que no em representa. No sigueu de Barcelona.
La segona cosa es més progressista, més sostenible… Els meus pares no tenien cotxe. Així que per això tinc la imatge de trens plens els primers dies de setembre. Entraves al tren i anava tan ple que els meus progenitors, a l’edat en què jo ja feia gala d’una suposada responsabilitat, m’enviaven a l’aventura de buscar una cadira buida, deixant-me a la meva sort. Un dia em van haver de venir a buscar a l’estació de França, on vaig ser despertat pel revisor i custodiat durant una hora a l’espera del meu senyor pare. Aventures de final d’estiu.
Per altra banda, senties històries formidables d’aventures èpiques en trajectes impossibles, que glosaven els nostres amics que sí que tenien cotxe i, per tant, més propers a ser barcelonins d’actitud. Les seves epopeies començaven sempre amb la decisió inapel·lable d’intentar evitar les carreteres de pagament. Es podria fer una trilogia de llibres parlant de l’Ordal, de sortir de l’autopista contra direcció, de jornades senceres per arribar de Vallirana i Cervelló, de costes del Garraf i de cotxes sense aire condicionat. Ara, sense peatges, no m’estranyaria que tornéssim a tenir aquestes històries de trens plens i carreteres col·lapsades. I com som els catalans, encara engegarem la campanya “Volem pagar peatges”.
